Aquesta notícia acabava de provocar un gran enrenou a la Ciutat del Sol. Tothom publica que ha arribat la fi dels seus mals. L'amic aferra el seu amic al seu pit, i vessa llàgrimes d'alegria. Hom es petoneja sense reconèixer-se, l'alegria és universal. Les joves americanes s'afanyen a adornar llurs atractius. Perfumen llurs cabells, trien el més bonic de llurs vestits de festa; cenyeixen llur cintura lleugera amb un cinturó d’or. Llurs mares, per a embellir-les, es despullen de llurs joies més precioses. El foc dels diamants brilla sobre llurs caps, al voltant de llurs braços, sobre la vora de llurs vestits. Sidèria és l'única que, trista, preocupada, negligeix la cura del seu adreç, i fa vots per ésser oblidada i perduda entre les seves companyes.
Van sense demora a la plana d'Azas. Feia molt de temps que el
cel no prometia un dia més bonic. Cap núvol no velava la volta del cel, i mai,
potser, un espectacle no havia estat més digne dels esguards de la Natura.
Aglaure està assegut en un tron magnífic; als seus costats i en la mateixa
línia, Idames situa les joves americanes. Els francesos i els líders del Brasil
ocupen, entre elles i la gent, l'espai que les separa. Res de més brillant que
la varietat de llurs encants, i més commovedor que l'interès que inspiren.
Tothom les veu com l'esperança de la felicitat esperada per Amèrica.
Aleshores Idames s’avança cap al poble, i li fa aquest discurs:
—Oh gent! heus aquí, doncs, arribat aquest dia
memorable per sempre que decidirà si els francesos són uns impostors, uns homes
crèduls o els salvadors d'Amèrica! Per mi, ple de confiança en les promeses de
Déu, us anuncio que apareixerà, i marcarà ell mateix, amb certs signes, qui
d'aquestes joves americanes és l'esposa d'Omegar. Ja ho estic gaudint pensant
en els béns que seran els fruits d'aquest matrimoni. Veig una nova raça d'homes
poblant la terra. El sol reprèn el primer ardor dels seus focs, les neus que
blanquegen els cims d'aquests muntanyes es precipiten com torrents per les vostres planes,
nombrosos ramats, riques collites cobreixen els vostres camps. La calor forma els
diamants a les entranyes del Brasil; madura el raïm als vostres vessants, la
poma daurada als vostres jardins; totes les espècies d'arbres preciosos i els animals
útils que els rigors del fred van anorrear, ressusciten per a l'home. Déu
renova la meravella de la creació.
Un profund silenci regnava en l'assemblea que, sota
l'aparença de calma, amagava sentiments molt contraris. Mentre Sidèria,
entristida, busca amb els seus ulls el jove que la seguia cada dia, i no li
perdona la seva absència, les joves americanes volen fixar l’elecció del cel, i
temen una rival més feliç en llurs companyes. Pares i mares comparteixen les
pors i els desitjos de la filla que els deu el naixement. La gent, sempre
ansiosa pel meravellós, està impacient per veure el prodigi que Idames havia
anunciat. Els francesos, incerts de l'èxit d'aquesta jornada, afecten una
seguretat que no tenen. Els caps del Brasil els observen, i s'armen de
desconfiança per no ser enganyats pel prestigi. Aglaure, que temia que la
decadència de la terra no comportés la pèrdua del seu imperi, feia vots ardents
per als francesos. Finalment, Idames invocava en secret el Déu que l'havia escollit
com a ministre dels seus designis, i li suplica que complís les seves promeses.
Seguit pels francesos i pels líders del Brasil, s'acosta a
les joves americanes; les observa atentament; examina si el cel no acabava
d'imprimir un caràcter diví en llurs fronts. Tres vegades recorre lentament
tota la línia, tres vegades la seva esperança és decebuda. Els francesos torbats
ja voldrien fondre’s. Els caps del Brasil murmuren, la impaciència del poble
esclata. Eupolis diu en veu alta que l'error que ens ha enganyats ha durat massa;
que primer el seu ull penetrant ens havia jutjat bé, i que calia retornar-nos
de seguit a la nostra pàtria, el càstig més dolç que mereixia la nostra
credulitat.
Idames, retirat en els seus pensaments, insensible als ultratges d'Eupolis, als murmuris de la gent, semblava tan tranquil com una persona solitària que medita a les vores d'un riu a l'ombra dels boscos. Escoltava l'esperit de Déu que es comunica amb ell, l'inspira i l'il·lumina; surt del seu profund somni, un raig d'alegria brilla als seus ulls; imposa silenci a la multitud, i parla així:
—Què sento? ordeneu la sortida dels vostres alliberadors! quin és l'objecte de les vostres queixes? Déu no s'afanya a fer miracles al vostre grat! l'acuseu de lentitud! per tant voleu triar-li els seus moments i sotmetre’l a les vostres ordres. Us perdonaria la vostra impaciència, si no estiguéssiu tan plens dels seus beneficis. Responeu, oh líders del Brasil! és gràcies a la vostre cura que heu alimentat aquest poble immens? és amb els fruits d'aquesta terra gastada i estèril que heu escampat l'abundància enmig dels vostres murs? Ingrats! ho deveu a aquest Déu que ultratgeu i que podria castigar-vos abandonant-vos. Apreneu que, preparat per parlar, el cel exigeix la presència d'Omegar; que vingui, i si sou maltractats, disposeu de la meva vida, us l'abandono.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada