Aglaure semblava escoltar Idames amb plaer. Aquest príncep clement i fàcil només s'havia tornat cruel, desconfiat, des del moment en què la terra esgotada refusava d’alimentar els homes; el temor de quedar aviat reduït a la impotència de satisfer les necessitats del seu poble el turmentava constantment, esperava veure'l un dia enderrocar les portes del seu palau per robar-li el menjar del qual s'alimentava. Aglaure abraça amb entusiasme l'esperança que li han donat els francesos, revoca la llei de mort que havia establert contra els estrangers, crida les noies del seu imperi a la Ciutat del Sol i presta als meus companys tots els serveis de l’hospitalitat; però ordena que em tanquin immediatament a la torre de la ciutadella.
—És amb pena —em va dir— que faig servir aquest rigor envers cap a tu només. Idames es compromet de donar a conèixer amb signes miraculosos la dona que busqueu al meu imperi.
Aquest darrer prodigi ha de confirmar la seva augusta missió i esvair tots els dubtes; si conservava la teva llibertat, podries triar entre les americanes una dona que el cel no t’hauria destinat, i potser preparar amb ella els mitjans per enganyar Amèrica; vull que res no enfosqueixi el triomf dels teus companys; vull evitar fins i tot els recels de la desconfiança.
Amb aquestes paraules fa un senyal, els seus guàrdies m'envolten i em condueixen a la torre.
A la veu d'Aglaure i sota la guia de llurs pares, les joves americanes volen a la Ciutat del Sol transportades en vaixells aeris; hi venen de les regions més llunyanes, dels caps Orange i de Santo Agostinho, de les costes de Mèxic i del Perú. Idames, que, en la història de les nacions, havia aprofundit llur caràcter, revelava immediatament l'origen d'aquests estrangers; si procedien dels perses o dels xinesos, dels àrabs o dels egipcis, dels espanyols o dels romans; sobretot tenia, per distingir els descendents dels francesos, un instint sempre feliç; els reconeixia per llurs gràcies fàcils, per llur educació viva i atenta; li agradava interrogar-los, volia saber llurs noms, la història de llur família i els records que havien conservat de llur antiga pàtria.
Idamas té per a tots els forasters les cures atentes d'un pare; els posa als palaus més rics, i comparteix amb ells els dons de l'abundància que augmenta amb el nombre d'habitants. Ben lluny d’ésser abatut pels seus treballs, en poua al contrari el vigor i la vida: hom diria que ha trobat l'art de multiplicar-se. Hom el veu a tots els cercles; participa en totes les entrevistes. La melodia més dolça és menys agradable a les seves orelles que el brogit d'una ciutat immensa i poblada. L'alegria brilla en els seus ulls, en els seus discursos.
—He vist —va dir— l'espectacle més estimat al meu cor; he vist la imatge perfecta de la gran societat. Oh! que aquesta trobada de l'home no sigui l'última del gènere humà!
—Ja no temo la mort —va exclamar en un altre moment—, he tastat les pures delícies de la felicitat. O amics meus, allarguem aquests dies afortunats; no em deixeu, ni temeu que aquesta separació sigui eterna.
Va ésser així que Idames, lliurant-se al plaer que havia desitjat tan vivament de veure la imatge de l'home unit en una gran societat, ja no es va preocupar de l'objecte de la seva missió, i semblava haver-lo oblidat. Tanmateix Eupolis va esperar en va que proposés de nomenar la dona d'Omegar. La seva desconfiança s’havia tornat a despertar; anava a comminar els francesos perquè complissin llur promesa, i si podia convèncer-los d’impostura, enviar-los de tornada a llur pàtria, i demanar el cap d'Idames. D'altra banda, el geni terrestre que percaçava el gran interès de la terra, no estava menys irritat contra els francesos, ell que temia que la pèrdua d'un sol moment no arruïnés els seus designis. No va acusar, és cert, com Eupolis, les intencions d'Idames que ell coneixia.
Per recordar-li els seus deures, se li presenta en un somni, en la forma d’una flama tal com m'havia aparegut. La ira li brillava als seus ulls; la seva veu era amenaçadora i terrible. Li va dir:
—A quina seguretat t'abandones! Quins desitjos t'atreveixes a formar enmig dels perills més horribles? Per al vostre menjar, he fet transportar a aquests climes, a les ales dels aquilons, i per mitjans encara més poderosos, tots els éssers vius que respiren a la terra. Acabo d'esgotar-ne l'aire i l'oceà. Els horrors de la fam estan a punt d’envoltar-te, i tu vols allargar la teva estada en aquests llocs! i vols establir-hi un poble devorador! Ja coneixes, a l'est de la Ciutat del Sol, la plana d'Azas, antigament tan famosa per les seves collites. En aquest lloc que pot contenir un gran poble, conduiràs quan et despertis les joves americanes per nomenar-ne la dona d'Omegar: obeeix, o mors, i transmeto a d’altres i no a tu la cura dels meus interessos.
El geni, pronunciant aquestes paraules, fa tremolar la terra i desperta Idames.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada