Fuetejat per la foscor i el fred,
el Caminant estigué cinc dies arraulit en una antiga cova artificial del bosc
de les Escaules, la Carbonera. En aquelles circumstàncies, més adverses que el
sol del migdia, que és el moment de l’ombra més curta, ben poca significació podia
tenir l’Ombra, amb la vida sempre circumscrita en l’espai generós de la llum.
Caminant i Ombra formaven una
estranya simbiosi en què l’Ombra només reeixia a imposar el seu sentit de la
realitat, com a indret inhòspit del món, com a penombra de la vida, com a
foscor real, quan, paradoxalment, desapareixia el seu domini físic i concret gràcies al silenci còmplice de la llum, com succeí aquells dies de març, en què
migrades espelmes i velles llanternes malsubstituïren els raigs del Sol i les
bombetes.
Aprofità, el Caminant, la
maltempsada, per endreçar raonaments i pensaments que, a mode de pessics de sal
i pessics de pebre, la seva ombra havia entaforat, abans d’aquells dies
d’isolament, en la saca del seu desànim.
Malgrat, però, el pòsit de tants
de dies, n’hi havia d’haver un de darrer el qual s’imposés definitivament a la
incomprensió i a la desconfiança atàviques i induïdes qui sap com pel temps
inexorable. En efecte, la poncella d’una flor de viola, el brot d’una branca de
llimoner, la piuladissa d’una merla, el clapit d’un gos... i, és clar, la llum i
l’escalfor que els regalà aquell cinquè dia eren, en mig de la buidor i la
negror recents, senyals molt sorprenents, però no pas menys inesperats que la
flexió de les branques dels arbres pel pes de la tofa de neu.
I en aquell dia esplèndid, l’Ombra, derrotada i alliberada
alhora per un Sol renovat, es féu ben visible de nou, alhora que el missatge de
la natura desbocada es disposava, talment a la coça d’una vaca a la galleda
plena de llet que destorbava el seu pas, a vinclar la planeta no escrita, però
massa temps feixuga i somorta, del Caminant, dels caminants.” (Barbagelata,
“Caminant i Ombra”, XIV)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada