dimecres, 6 de maig de 2015

Fer com a Amèrica i dret de rebel·lió




El virginiano fou una sèrie de televisió de l'època del blanc i negre que aparegué a les pantalles españoles entre 1962-1970. Quan el Virginià i en Trampes treballaven a la granja Shiloh, de Medicine Bow (Wyoming) feia uns 225 anys de la Declaració de Drets de Virgínia (12 de juny de 1776), ànima de la independència de les Tretze colònies americanes de la Gran Bretanya.

El text, amb antecedents en la Carta Magna anglesa de 1215, en la inspiració de la Carta de Drets anglesa de 1689 i en els estudis dels il·lustrats sobre els drets naturals, el contracte social i la divisió de poders, s’estructura en un breu preàmbul i setze articles.

El preàmbul fa referència als autors polítics de la Declaració (“representants del bon poble de Virgínia”), a les característiques del sistema representatiu (“reunits en assemblea plenària i lliure”), als subjectes dels drets (“pertanyen a ells i a la seva posterioritat”) i a la finalitat (“com a base i fonament del seu Govern”). La formulació i l’origen suposen un canvi radical respecte de les cartes atorgades que imperaven a les monarquies absolutes europees i que, pel seu mateix origen, no podien entrar en contradicció amb els drets i privilegis de natura divina i hereditaris de la monarquia i les classes nobiliàries.

El primer article estableix l’origen natural i el caràcter igualitari de la llibertat i independència individuals, drets inherents i imprescriptibles per raó de convivència social:  “el gaudi de la vida i de la llibertat amb els mitjans d’adquirir i de posseir la propietat i perseguir i obtenir la felicitat i la seguretat”. Malgrat que la Declaració entrava en contradicció amb el caràcter esclavista i sexista del nou estat, aquesta formulació, en donar caràcter d’universalitat als drets humans i de superioritat o prevalença respecte de qualsevol decisió governamental, va servir d’impuls i de mirall de les revolucions liberals posteriors. El dret d’“obtenir la felicitat” és, potser, l’antecedent més llunyà d’aquell “dret a la felicitat” que finalment el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 no pogué incorporar, potser per la banalitat amb què fou tractada la qüestió des de diversos sectors.

El segon fa referència a l’origen i a la residència de qualsevol poder “en el poble” i al paper dels magistrats: “mandataris i servidors i en tot moment responsables davant d’ell” (el poble). És a dir, una aposta clara i decidida per la democràcia, en el sentit de govern del poble per al poble i amb responsabilitat davant del poble. El tercer fa referència a les finalitats del Govern (“per al profit, protecció, seguretat i dret comú del poble, nació o comunitat”), a la millor forma de Govern i a evitar el mal govern (aquella “capaç de produir el major grau de felicitat i seguretat” i que “ofereix la major garantia efectiva contra el perill d’una mala administració”) i al dret “indiscutible, inalienable i imprescriptible” de reforma, alteració o abolició per “una majoria de la comunitat” en el cas d’un Govern “palesament inadequat o contrari” a aquells objectius. El quart nega el dret a privilegis al marge de la vida comunitària i, en consideració als privilegis per raó de l’exercici de “serveis públics”, estableix la seva no transmissibilitat, així com la no heretabilitat dels oficis de magistrat, jutge o legislador. L’abolició dels privilegis i del caràcter hereditari de les funcions públiques és una de les principals diferències amb la Carta de Drets anglesa de 1689 i amb la monarquia colonial, i amb l’Antic règim vigent a Europa i les seves colònies.

El cinquè, un altre clàssic del constitucionalisme republicà i liberal, institucionalitza la separació de poders (“els poders legislatiu, executiu i judicial han d’estar separats i són diferents”), la temporalitat dels càrrecs d’aquests poders, que hauran de retornar a la vida privada, i la substitució de les vacants mitjançant eleccions sovintejades i regulars. El sisè estableix el caràcter lliure de les eleccions i el dret al sufragi de “tots els homes que hagin provat suficientment la seva adhesió a la comunitat i un interès comú permanent amb ella”, així com el dret a decidir l’aportació d’”impostos o propietat per a ús públic”. La darrera part de l’article trasllueix la preeminència del dret de la propietat individual per sobre dels interessos comuns i públics, i, per tant, l’origen econòmic de l’hegemonia política de la nova classe emergent.

El setè atorga el dret de suspensió de drets o la seva execució als “representants del poble”, en detriment de l’autoritat governamental: per tant, submissió de l’executiu al legislatiu en cas de restricció o supressió temporal de drets i lleis. El vuitè fa referència als drets dels encausats en processos criminals o de pena capital: judici just, ràpid, imparcial, amb jurat popular i per unanimitat dels seus membres, i a la garantia contra la privació de llibertat al marge de la llei o sense judici previ. El novè pretén la prohibició de càstigs excessius, desproporcionats, cruels o fora de costum: un llunyà antecedent del caràcter proporcional i rehabilitador de la pena. El desè estableix els mecanismes del dret de registre judicial domiciliari, de detenció de les persones, així com l’especificació i provació dels delictes. L’onzè consagra el tradicional jurat popular de dotze membres per unanimitat en controvèrsies sobre propietat i en litigis civils. El dotzè estableix la llibertat de premsa, “un dels més grans baluards de la llibertat” i la restricció de la qual només és possible per un govern despòtic. El tretze ens posa en guàrdia sobre la constitució d’un exèrcit permanent en temps de pau pel possible constrenyiment de la llibertat, aposta per una milícia popular i estableix la subordinació del poder militar al poder i govern civils. El catorzè estableix la unitat territorial i la independència de Virgínia i l’establiment d’un únic govern propi del territori. El quinzè fonamenta la conservació d’un govern lliure i els beneficis de la llibertat en “la justícia, moderació, temprança, frugalitat i virtut”. “Frugalitat” és un altre concepte que recorda als més moderns d’”austeritat”, “sostenibilitat” o “durabilitat” amb que s’haurien d’afrontar les polítiques d’un govern.

I el setzè fa referència a la llibertat religiosa, d’acord als principis de consciència, raó i convicció de cadascú, i “no per la força o la violència”, tot i establir el deure recíproc de “practicar la indulgència, l’amor i la caritat cristianes”.


Avui que a Catalunya ens trobem immersos en un procés civil d'assumpció de sobirania semblant, ens convé recordar als nostres polítics que no es posen d'acord en un full de ruta, que hi ha antecedents i models a partir dels quals es va construir el futur de noves nacions europees, alguns dels quals amb articles plenament vigents, com mostra aquest “Fer com a Amèrica”, que, malgrat l’esclavisme negre, el genocidi indi i l’absència de drets per a les dones, apel·la al dret de rebel·lió de la majoria: “Que tot govern és o ha d'ésser instituït per al benefici, protecció, seguretat i dret comú del poble, nació o comunitat; que de tots els sistemes o formes de govern, el millor és aquell que és capaç de produir el major grau de felicitat i seguretat, i ofereix les garanties més eficaces contra el perill d'una mala administració; i que quan es veu que un Govern no segueix o contraria aquests principis, una majoria de la comunitat té el dret indiscutible, inalienable i imprescriptible a reformar-lo, alterar-lo o abolir-lo de la manera que consideri més convenient al benestar públic. (Art. III).

1 comentari:

Oliva ha dit...

DE ACORD,PERO DISORTADAMENT NO SOM MAJORIA...MADAM RUM-RUM,EL NUET PRE-FABRICAT,ELS CAMANDULES SOCIATES,LES BLEDAS BULLIDES DE INICIATIVA,ELS DE "POR EL IMPERIO HACIA DIOS"...LO TERRIBLE ES QUE O BE FOTEM EL CAMP, O ACABAREM SEN UN MAHUSEN.