Escut de Virgínia, amb el lema: Així sempre als tirans!
Força abans del mimetisme
provincià amb què hom ha volgut prendre Grècia com a referent de l’esquerra catalana,
hi ha hagut d’altres models amb el quals hom ha pretès garantir l’eficàcia de polítiques
noves amb eines pròpies per portar-les a cap i desenvolupar-les.
A finals del segle XVIII, a les
societats occidentals, tingué lloc, en el marc de la lluita entre estaments
hegemònics vells (monarquia i noblesa aristocràtica) i classe emergent nova
(burgesia) pel control del poder polític, el cicle de revolucions burgeses. La
guspira d’aquest llarg cicle revolucionari (1770-1850) que afectarà tot el món
occidental, s’esdevingué arran de la insurrecció (1773) de les Tretze colònies
americanes de la Gran Bretanya.
L’explotació colonial i la subordinació
política de les colònies per part de la metròpoli van provocar la creació d’un
moviment anticolonial que, dirigit per èlits modernes i dinàmiques, pretengué
desempallegar-se dels llasts que privaven i entorpien el seu desenvolupament.
Essent la relació colonial amb l’Imperi britànic i el marc polític de l’Antic
règim allò que engavanyava el dinamisme i el futur d’unes societats que havien
conegut una gran puixança econòmica, el moviment rebel pretengué els objectius
d’independència política i de sistema polític nou.
En aquest conflicte (polític,
ideològic, bèl·lic: 1775-1782) entre les colònies i l’imperi, és a dir, entre
la classe burgesa emergent de les colònies americanes i les classes
aristocràtiques privilegiades de l’Imperi britànic, les antigues colònies
aconseguirien la independència (4 de juliol de 1776: Declaració d’Independència, de Thomas Jefferson) i la creació d’un
nou estat (17 de setembre de 1787: Constitució
dels Estats Units d’Amèrica), i els seus representants establirien un nou
règim polític fonamentat en els principis de la Il·lustració i del liberalisme.
La Declaració de Drets de Virgínia (12 de juny de 1776) és un
significatiu pas en ambdós sentits: sorgeix en el context de la revolució que
portarà a la independència de les Tretze colònies britàniques d’Amèrica del
Nord i a la creació posterior d’un nou estat sorgit del consens de les diverses
noves classes hegemòniques i no pas per atorgament graciós i sempre provisional
d’un monarca absolut. I tot i que cal reconèixer que, d’origen, esclaus negres,
indis nadius i dones són mantinguts al marge d’aquell procés d’extensió i
conquesta de drets, la Declaració ha estat considerada com un dels primer
textos de caràcter juridicopolític que antecedeixen tant les modernes declaracions
de drets humans com les constitucions que sorgiran a l’empara dels moderns
principis del liberalisme.
Podem resumir el paper de
Virgínia en aquest procés amb tres dates clau: 1773, en què els polítics
virginians Patrick Henry i Richard Henry Lee, que ja s’havien significat el
1763 i 1765 en contra de la política anglesa que limitava el comerç de les
colònies i en contra dels impostos britànics sense la contrapartida d’una
representació política de les colònies al Parlament britànic (oposició que significà
d’altra banda la dissolució temporal de la Cambra dels Ciutadans de Virgínia
pel governador reial el 1769), constituïren un comitè de correspondència amb
les altres colònies; 1774, en què Virgínia envià delegats al Primer Congrés
Continental (5 de septiembre-26 de octubre), i 1776, en què la Convenció de
Virgínia, en el marc del Segon Congrés Continental (10 de maig de 1775-1 de
març de 1781), declarà (15 de maig) la seva independència de l’Imperi britànic,
essent la primera colònia a fer-ho.
Com a cloenda d’aquest procés, el
12 de juny s’aprovà la Declaració de
Drets de Virgínia, que de manera immediata suposà la convocatòria
d’independència per a la resta de colònies i que influirà en documents
immediatament posteriors. L’autor formal de la declaració inicial (20-26 de
maig de 1776) fou George Mason (1725-1792), polític virginià, propietari
d’esclaus favorable a l’abolició del seu comerç, que procurà per tots els
mitjans que la declaració inclogués una menció expressa dels drets individuals,
la qual cosa, però, potser més en atenció a la possible divisió que hauria
provocat en el nou jove estat, no el privà d’evitar cap referència, ni en
sentit abolicionista o antiabolicionista, a l’esclavitud. No cal dir que els
indis nadius, i les dones, foren altres grans grups oblidats en el
reconeixement de drets. Abans de l’aprovació definitiva per la Convenció,
l’esborrany inicial fou modificat per Thomas Ludwell Lee i la Convenció
mateixa.
La Declaració de Virgínia és
l’antecedent més proper de la Constitució
de Virgínia redactada per Thomas Jefferson (29 de juny de 1776), que la
incorporà, de la Declaració
d’Independència dels Estats Units del 4 de juliol de 1776, de la Declaració dels Drets de l’Home i del
Ciutadà de 26 d’agost de 1789, fruit de la Revolució francesa i amb la
influència d’un Lafayette que havia lluitat a la Guerra d’independència dels
Estats Units d’Amèrica, i de la Carta o
Declaració de Drets dels Estats Units (incorporada també per Jefferson en
la forma de deu esmenes a la Constitució
dels Estats Units d’Amèrica, l’any
1791).
La influència, però, no fou només
doctrinària. Ni tampoc es reduí només al territori continental americà. El
desenvolupament de tot plegat palesava la viabilitat política dels projectes
dels il·lustrats. Fou així com liberalisme triomfant i democràcia nova
exerciren una gran influència en els cercles intel·lectuals i polítics
europeus. “Fer com a Amèrica!” fou a l’origen de moviments revolucionaris de
caràcter semblant arreu d’Europa: França, Irlanda, els Països Baixos, Flandes,
Suïssa, etc.
L’any que ve farà dos-cents
quaranta anys d’aquest model establert, estatuït i irradiat des de Virgínia cap
a les altres colònies, només tres anys després de la guspira del motí del te de
Boston (16 de desembre de 1773). I si la revolta catalana de 2010-2015, amb antecedents
que es perden en els inicis del segle XVIII, en la pèrdua d’aquell estat català
nascut entre 985-990, té també motivacions econòmiques, entre d’altres, la història
comparada palesa també la importància de la conquesta d’un estat sobirà propi
per a l’establiment de noves politiques en favor dels ciutadans. A Amèrica, a
Grècia o a Catalunya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada