L'Escola d'Atenes (1509-1512), fresc de Rafael a la Stanza
della Segnatura, al Palau Apostòlic del Vaticà: mapa interactiu
“Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent,
sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les
afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó
suposicions falses.” (Epicur, Carta a Meneceu)
Tot i que Sòcrates no era ateu,
sí que és cert que l’avenç del pensament racionalista en detriment dels mites i
l’època de crisis en què visqué, el portaren a intentar la fonamentació de la
moral social en la virtut personal més que no pas en els déus col·lectius.
D’aquesta manera, en front d’una concepció tradicional que fonamentava l’ordre
i la moral socials en el respecte als déus comuns, creadors del món i origen
dels llinatges terraqüis, Sòcrates postulà una cohesió social basada en el
conreu dels valors i de la virtut personals, que ell feia sota el guiatge d’un
esperit personal o daimon.
Això li
valgué l’acusació d’impietat, és a dir, de manca de respecte als déus
comunitaris en ells mateixos i a la ciutat per tal com n’eren els protectors i
fonamentadors, així com de les autoritats col·lectives i dels rituals
cohesionadors, un delicte que hom castigava amb el desterrament: com fou el cas
d’Anaxàgores, Protàgores o de Diògenes, o amb la mort, i de corrompre la
joventut en ensenyar als joves la manca de respecte als déus. I és que, tal com
pensava Aristòfanes, a pesar de les exageracions ridícules pròpies de la seves
comèdies, Sòcrates s’erigia en portaveu d’una nova moral excessivament
individualitzadora i personalista, i per tant amb molta més dificultat de
control i regulació socials.
En qualsevol cas, uns vint any
després, el 399 aC, la democràcia atenesa aprofitava aquells arguments
d’Aristòfanes per acusar Sòcrates de la següent manera: "S'acusa Sòcrates
de no honorar els déus que la ciutat honora i d'introduir déus estranys; i
també de corrompre la joventut. Pena de mort", i per provar d’escarmentar
el seu conservadorisme aristocràtic. En allò que no comptava, però, la
democràcia, és que Sòcrates s’estimés abans l’acceptació de la mort que una
condemna inferior que li hagués permès de sobreviure, però que no li hagués
donat, en qualsevol cas, la innocència imprescindible per viure.
Avui, quasi dos mil·lennis i mig
després, els sacerdots d'altres déus laics com poden ser l'estat uninacional
espanyol, amb la seva constitució i la seva pàtria guerrera, pretenen posar els
catalans en la tessitura de bescanviar llur pretesa culpabilitat amb
l'acceptació unívoca dels seus déus estantissos i establerts, oblidant que el
Sòcrates d'avui no està sol, que ja no hi ha contradicció entre innocència i
renúncia als déus i que els catalans no pretenem, en cap cas, el descrèdit de
déus aliens per entronitzar-ne d'altres que els substitueixin en el
qüestionament de la innocència o de les llibertats. Per això el riu, amb aigua
diferent a cada recolzada, baixa sempre prou ple perquè hom el consideri riu
encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada