“Quan el dit assenyala
la lluna, l'idiota només veu el dit, i no la lluna”, fa un
proverbi oriental que pretén de recordar-nos com els humans
acostumem a perdre'ns en el món subtil dels instruments, els senyals
i dels mitjans a l'hora de percaçar o de fer veure que percacem
determinats camins, o unes finalitats concretes. La dita és ben
apropiada arran dels comentaris que ha provocat l'abraçada de Mas i
Fernàndez, sorprenentment sorgits en àmbits i ambients d'una
pretesa esquerra que, a priori, hauria d'anar força més per feina
que una dreta que no ha dedicat ni cinc segons a un gest merament
humà i escassament polític com és una abraçada entre dos
adversaris polítics, i encara només al caliu de l'èxit de
participació i mobilització populars del 9N, un objectiu, d'altra
banda, plenament compartit per ambdós líders de manera pública i
notòria des de força temps abans de l'emotiva abraçada.
En determinats sectors de
l'esquerra, però, hi ha, paradoxalment, escassa autoestima i molta
inseguretat, fins al punt que hom cau, dia sí i dia també, a estar
més atents als aspectes formals, visualment formals, de la política,
que a allò que dóna coherència a una política, o a una vida, i
que fa diferents les polítiques, o les vides. I la diferència
clàssica entre esquerres i dretes passa força menys pels gestos de
coincidència o no amb la dreta, que el que algunes esquerres
nostrades voldrien fer-nos creure.
No conec personalment
David, ni el seu tarannà personal, però sí que fa dies que conec
l'esquerra que vol representar, una esquerra amb iniciativa pròpia
en tots els sentits i amb autonomia política i propositiva respecte
de la dreta, la qual cosa els permet d’anar per feina, amb una
credibilitat que és independent dels gestos i que és tan
extraordinària que fins i tot poden prescindir plenament de la
determinació, positiva o negativa, de les fotografies o les
gestualitats coincidents amb la dreta i els seus líders amb què es
troben en el camí de la feina política quotidiana, sobretot en
l’eix nacional.
Jutjar un gest humà a
partir de la lluita de classes o de la lluita política em sembla un
gosadia, però una gosadia escassament política; al contrari, els
comentaris sobre l'abraçada provinents d'aquella esquerra que,
evitant o no totes les fotos que han calgut, ha pactat polítiques
concretes amb CiU i Pujol en més d'una ocasió o d'aquella altra
esquerra que, evitant la majoria de fotos, ha convertit la política
en una mera politiqueria sempre reactiva i, doncs, heterònoma -amb
autonomia aparent i condicionada- de la dreta amb la qual no es vol
fotografiar, palesen l'escassa consideració que atorguen tant a
llurs propostes polítiques específiques i diferencials com a llurs
votants mateixos. En un cas, perquè encimbellant el gest i el
contragest, hom atorga escassa operativitat a les propostes reals
pròpies en la distinció amb l'adversari; en l'altre, perquè hom
mostra ben escassa confiança en uns votants que, orfes de gestos i
contragestos aparentment significatius, podrien confondre els seus
polítics amb la mateixa dreta. Llamp me mau!
No penso pas que aquests
polítics pretenguin que historiadors, politòlegs, analistes i
periodistes parin més esment als seus gestos i contragestos que als
seus pensaments, més aviat al contrari. Però mentre l’esquerra
postclàssica pateixi aquest complex, serà una esquerra
autoderrotada de sortida, perquè ja surt posicionada, per raons de
la missa interna, al marge de qualsevol estela i iniciativa
populars en les quals pugui també coincidir, per raons reals o
espúries, la dreta o els seus líders.
Hi ha moltes raons que
expliquen tants anys de governs conservadors a Catalunya, però
l’heteronomia del pensament de gran part de l’esquerra catalana
respecte de la seva dreta no és un motiu gens balder, oi més, quan
la qüestió nacional és un eix central de la política catalana. I
com que ho continuarà essent mentre aquest país no tingui un estat
que vulgui exercir d’estat català, em temo que polititzar una
abraçada, com s’han polititzat d’altres gestos, només demostra
la inutilitat d’una esquerra que sembla més centrada a fer gestos
litúrgics destinats al manteniment i la conservació de la pròpia
oficina que no pas política desacomplexada i independent de la
dreta, encara que s’hi coincideixi i s’hi hagi de coincidir en
determinat àmbits, sobretot en aquells que formen part d’allò que
anomenem eix nacional.
Perquè la història, o
la lluita de classes, tenen el seu propi descabdellament, al marge
dels petons i les abraçades de líders políticament
irreconciliables. I si no, recordem l’esperançadora encaixada de
mans entre Iàssir Arafat i Yitzak Rabin de l’any 1993, i les
vicissituds que sofriren, de llavors ençà, per part de l’estat
d’Israel, el poble palestí i Arafat mateix, fins al seu
emmetzinament just ara fa deu anys. En resum, si alguna
cosa sobra en la política, són les collonades, i no pas les
abraçades!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada