Aquest any amb una pintura de Paul Klee, BONES FESTES D'HIVERN!

Pensament racional: filosofia i ciència

"...el pensament es deslliga fàcilment de les coses. És una propietat del pensament" (Bertolt Brecht: Me-ti. Llibre dels canvis)

Als orígens, el pensament racional englobava tant la filosofia com la ciència, la qual s’autonomitzà més endavant. Podríem diferenciar-les més per l’objectiu i per la metodologia, que no pas per la seva fonamentació. És a dir, si bé totes dues es fonamenten en la raó, s’allunyen a causa de la diferenciació metodològica: pensament i deducció en el cas de la filosofia, experimentació, tècnica i inducció en el cas de la ciència, i en la finalitat: atenció als coneixements indefinits en el cas de la filosofia, atenció als coneixements definits i concrets en el cas de la ciència.

Seguint Bertrand Russell, podríem dir que la filosofia participa en part de la teologia i de la ciència: comparteix amb la teologia l’especulació sobre coses o sobre problemes dels quals no disposem d’un coneixement definit, comparteix amb la ciència l’apel·lació a la raó enlloc de l’autoritat tradicional o revelada.

Però que difereixen pel que fa a la finalitat o al motiu. D’aquesta manera, podríem dir que la filosofia pretén la utilització de la raó, la reflexió, per arribar a la deducció dels orígens, de les causes, de problemes genèrics i universals: les causes primeres (si el nostre punt de partida és la realitat) o les causes últimes (si el nostre punt de partida és el coneixement). La ciència, en canvi, pretén la utilització de la raó per aconseguir la descripció dels fenòmens concrets i particulars, l’explicació de les seves lleis o causes i la seva comprovació.

Fins i tot l’ús del llenguatge sembla corroborar aquesta distinció: hom sol parlar de filosofia o de la filosofia, en singular, mentre hom acostuma a referir-se més a la ciència en plural, les ciències, reconeixent, doncs, les múltiples subdivisions del coneixement del món més o menys concret.

Si amb Sòcrates es conreen per primer cop dues de les característiques necessàries per al sorgiment de la ciència, com són el pensament inductiu (del particular al general) i la definició d’allò universal (de la concretesa a la universalització), amb Aristòtil, contrari al dualisme radical de Plató, s’intueix una divisió del saber i del coneixement basada en dos grans camps o àmbits: una filosofia de caràcter especulatiu i deductiu estretament relacionada amb el món de les idees i el pensament, i unes paraciències fonamentades ja en l’observació i la inducció. Fins al punt d’esdevenir pioner en l’observació, la recerca i la dedicació en les ciències, sobretot en les naturals, les quals, d’altra banda, han de fornir, segons Aristòtil, els elements de comprensió de la realitat mateixa.

Podríem afirmar, doncs, que, a partir d’Aristòtil, el camí cap a la parcel·lació i compartimentació del saber amb una filosofia de caire especulatiu i amb moltes ciències de caire empíric, amb totes les conseqüències que això comportarà a partir dels segles XVI i XVII, tant de caire positiu com de caire negatiu, és obert.

C’est la vie!

Paul Valéry, a Moralités, parla de la seva vida amb uns termes semblants als d’aquesta paradoxa, en què és precisament el no viscut el termòmetre que regula la vida més conscient del present.

Per Valéry, vida no és tant el conjunt de coses que ens han passat o que hem fet, com el conjunt de coses no aconseguides o que ens han decebut.

I si hi reflexionem, veurem que mentre la primera és una vida descriptiva, enumerable, acabada, feta, és a dir, com si es tractés d’una vida viscuda analitzada des d’una mort, la segona fa referència als fracassos, les decepcions, les frustracions o als èxits efímers que derrotaren el desig, el somni, la voluntat, la utopia, és a dir, a tot allò que sabem conscientment que podria haver estat _que, per les raons que sigui, no ha estat ni és_, i que pot esdevenir l'agullada de qui ja no necessita aclucalls.

Convivim amb les dues, però.