"que el primerenc propòsit em redreça" (Dante)

 

Alfa, poema visual de Joan Brossa

 

No fou fins al cap de molts dies, quan afluixà la tempesta i les aigües del riu en sofriren les minves, que descobriren, al fons d'una gorga fonda i assecada a la riba de l'Entella, els mànecs i les pales. Llavors, lassos i esgotats pel sobreesforç dels darrers embats, mai no havien pogut saber que hi havien trencat tots els rems. Sempre havien pensat que els havien perdut o abandonat en el corrent tumultuós de l'aiguabarreig dels tres torrents: el Lavagna, el Graveglia i l’Sturla, quan donen naixença en aquell riu que morirà a la mar de Ligúria.

Ara, cada cop que els contemplaven reconstruïts a les parets de la cantina, recordaven aquells fustots trencats, i un lleu tel d’humitat els emboirava la mirada, que absorta esventrava tots els racons d’un passat mai absent del tot, mai comprès del tot.

Perquè tant com un Leteu la ingesta de les aigües del qual els intentava de provocar l’ocultació de tot i l’oblit complet, les aigües del Mnemosina els despertaven, en canvi, l’omnisciència, el record i la memòria. De tot: també de llurs orígens volgudament comuns. 

Tu m’ hai con disiderio il cor disposto
sì al venir con le parole tue,
ch’i’ son tornato nel primo proposto. 

Ara el desig més fresc el cor em bressa,
i el teu parlar nova escomesa brosta,
que el primerenc propòsit em redreça.

(Dante Alighieri: Divina Comèdia, Infern, Cant II, 136-138; traducció de Josep M. de Sagarra)

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)

"Verdejant als costers ab l'argelaga" (Josep Lluís Pons i Gallarza)

 Unes mosques grosses, amb Pins al fons,

a la cruïlla de camins de Gaüses, Pins i Colomers

 

Mosques grosses (Barlia robertiana)

Havien romàs perduts en l’argelagar massa dies, i llurs oïdes no s’acostumaren pas de seguit als sons i ressons d’unes veus que els hagués costat de reconèixer de seguit, sense la complicitat d'uns ulls i unes mirades que delataven una coneixença i una cobejança estranyes i antigues.

Superat, però, aquell extens matollar espinós d’argelagues, unes orquídies de marge amb tot de botons rosacis els mostraren que havien arribat a un camí planer i conegut.

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)

“Sóc pirata d’aigua dolça, / filla de mare muntanya, / una tartera fins al far...” (Laia Martínez i López)

Fosa la neu que els havia privat els passos, apareixia, als seus peus, una tartera gegantina que els els alentí durant més temps del que mai no haguessin pogut pensar. 

Aconseguit el circ, però, es retrobaren en una llarga abraçada. 

Als seus darreres, la vall del Trèbia, on ressonaven encara els esgarips de gals i romans entre els bramuls dels elefants d'un Anníbal encara victoriós!

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)