dissabte, 16 de març del 2013

"Verdejant als costers ab l'argelaga" (Josep Lluís Pons i Gallarza)

 Unes mosques grosses, amb Pins al fons,
a la cruïlla de camins de Gaüses, Pins i Colomers


 
Mosques grosses (Barlia robertiana)


Havien romàs perduts en l’argelagar massa dies, i llurs oïdes no s’acostumaren pas de seguit als sons i ressons d’unes veus que els hagués costat de reconèixer de seguit, sense la complicitat d'uns ulls i unes mirades que delataven una coneixença i una cobejança estranyes i antigues.
Superat, però, aquell extens matollar espinós d’argelagues, unes orquídies de marge amb tot de botons rosacis els mostraren que havien arribat a un camí planer i conegut.
(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)


dimarts, 12 de març del 2013

“Sóc pirata d’aigua dolça, / filla de mare muntanya, / una tartera fins al far...” (Laia Martínez i López)





Fosa la neu que els havia privat els passos, apareixia, als seus peus, una tartera gegantina que els els alentí durant més temps del que mai no haguessin pogut pensar. 
Aconseguit el circ, però, es retrobaren en una llarga abraçada. 
Als seus darreres, la vall del Trèbia, on ressonaven encara els esgarips de gals i romans entre els bramuls dels elefants d'un Anníbal encara victoriós!

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)

dissabte, 12 de gener del 2013

"...bresquen batecs de fosca llunyania." (Jaume Santandreu)





Ja feia força temps, potser d’ençà que havien reiniciat aquella conversa interrompuda pel torb, que a ell li abellia d’imaginar-se convertit en un porus receptor i sensible de la seva pell de color canyella i sentir els esgarips que li havien de provocar pensar-lo dins d’aquella realitat que ella havia descobert, tot just ara també, que no havia existit mai. 

I no era cap qüestió d’inseguretat o d’incertesa, o cap mena de necessitat d’autoconvèncer-se permanentment de com havien canviat les coses, sinó que era, com havia fet ja durant les seves diverses fugides anuals prop del braser que havia cremat llavors, la necessitat de sentir-se preguntant per què, una pregunta a la qual feia temps que havia deixat, d’altra banda, de buscar resposta. 

Perquè ambdós havien estat víctimes de la representació i la comèdia, i, negats reiteradament, s’havien allunyat convençuts que l’altre, sempre l’altre, era qui no havia volgut cap acostament. 

I encara que de la frazione de Barbagelata al comú de Lorsica només hi havia 6,64 km i escaig i uns 775 m de desnivell, la distància real de llur separació era inabastable per ambdós, i inconcebible i incomprensible durant molts anys. Aquella pregunta era, en canvi, el fulcre d’una complicitat mai no explicitada ni verbalitzada del tot. (Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella).

MITJANIT A FORA VILA
Jaume Santandreu

Jo dividesc el vespre en dues nits
multiplicant per dos la meva vida,
com si sumàs el doble dels dormits
que, avars, resten la son d’una atapida.

Amb calçons blancs, descalç, pit despullat,
talment conill que surt de lloriguera,
aixec mon cap al cel, tot estrellat,
mentre amb mon salpasser ruix la carrera.

Galls i mussols encisen amb tonades
les fredors que formatgen les gelades.
Picarols i belades de moltons

bresquen batecs de fosca llunyania.
I jo, pagès, davant la celestia,
sent que es fica la terra pels ronyons.