dilluns, 9 de gener del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (1)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT I [1]

 

Va ésser en el trist mes de novembre [2],

quan els dies s’ennuvolaven

i el vent esfullava els arbres,

que vaig fer cap a Alemanya.

 

I quan vaig arribar a la ratlla,

vaig sentir un bategar més fort

al pit; fins i tot penso que

em van començar a llagrimejar els ulls.

 

I en escoltar la llengua alemanya,

llavors em vaig sentir estrany;

no vaig voler dir res més, com si el cor

es dessagnés plaentment.

 

Una nena cantava amb una arpa.

Ho feia amb veritable sentiment

i veu desafinada, però em va

commoure molt com pinçava les cordes.

 

Cantava d'amors i de mals d'amor,

de sacrifici i retrobament

allà dalt, en aquell món millor

on qualsevol sofriment s'esvaeix.


Cantava de la vall terrenal de llàgrimes,

d'alegries aviat esvaïdes,

del més enllà on l'ànima gaudeix

radiant en la felicitat eterna.

 

Cantava la vella cançó de renúncia,

la non-non del cel

amb què hom adorm, quan ploriqueja,

el poble, la gran púrria.

 

En conec la melodia, en conec la lletra

i en conec també els autors;

sé que d’amagat bevien vi

mentre predicaven aigua públicament.

 

Una cançó nova, una cançó millor,

oh amics, vull compondre-us!

Nosaltres volem bastir ara

el Regne del Cel aquí en la terra.

  

Volem ésser feliços aquí a la terra

i no morir més de gana;

el ventre dels dropos no ha de xuclar

allò que mans treballadores han produït.

 

Creix sobre la terra pa suficient

per a tots els fills dels homes,

i roses i murtres, i bellesa i plaer,

i pèsols no menys dolços.


Sí, pèsols dolços per a tothom

tan bon punt n'esclatin les tavelles!

Deixem el cel

per als àngels i els pardals.

 

I si en morir ens creixen ales,

vindrem a visitar-vos

allà a dalt, i menjarem amb vosaltres

els pastissos i coques més beneïts.

 

Una cançó nova, una cançó millor!

amb sons de flautes i violins!

Ja no es canta el Miserere [2]

ni toquen les campanes a mort.

 

La verge Europa s’ha promès

amb el bonic geni

de la llibertat; s’abracen l’una a l’altre,

es delecten amb el primer petó.

 

I fins sense la benedicció del sacerdot,

el matrimoni no és pas menys vàlid.

Visca el nuvi i la núvia,

i els seus futurs fills!

 

La meva cançó és un himne de noces,

el millor, el nou!

En la meva ànima s’aixequen

els estels de la més alta consagració.


Estels entusiastes de salvatge brillantor

es fonen en corrents de flames.

Em sento meravellosament fort,

capaç de partir roures!

 

Des que vaig trepitjar terra alemanya,

sabes màgiques flueixen a través meu:

el gegant [3] ha tornat a tocar la seva mare,

i la força li creix de nou.

 

[1] Heine anomenà els capítols amb la paraula llatina caput.

[2] En realitat, el viatge, d’anada i tornada, va començar el 21 d’octubre i va acabar el 16 de desembre de 1843, i el viatge literari coincideix només amb el de tornada -pel d’anada va agafar la ruta París-Hamburg més curta-, la qual cosa, però, no treu congruència al caràcter autobiogràfic del poema: Heine hi expressa poèticament i satíricament la seva visió de l’Alemanya conservadora del moment.

[3] Miserere: primera paraula del Salm 50 de la traducció llatina de la Vulgata (en la Bíblia, versió Bíblia Catalana traducció Interconfessional, a partir d’ara BCI, és el Salm 51, 3), que vol dir "Compadeix-te de mi".

[4] Anteu: gegant de la mitologia grega, fill de Posidó i Gea, el qual, després de cada lluita, recobrava les forces en tocar la seva mare, la terra.