Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT III
A Aquisgrà, a la catedral vella,
hi ha enterrat Carlemany[1].
(Que no heu de confondre amb Karl
Mayer [2], que viu a Suàbia.)
Jo no voldria pas estar mort i enterrat
com a emperador a la catedral d’Aquisgrà;
m’estimaria més viure de poetastre
a Stuttgart, a la riba del Neckar.
A Aquisgrà els gossos s'avorreixen
al carrer i capten servilment:
“Dona’ns, oh foraster, una coça,
potser això ens distraurà una mica”.
En aquell poblat avorrit,
hi vaig passejar una horeta.
Vaig retrobar-hi l’exèrcit prussià,
que poc que ha canviat!
Encara va amb els capots grisos
de colls drets, rojos
(el vermell significa sang francesa,
cantava, temps ha, Körner [3].)
Son els mateixos talossos pedants,
els mateixos angles rectes
a cada moviment, i a la cara,
la vanitat congelada.
Encara gallegen tan estirats,
tan drets com ciris,
com si s'haguessin empassat el garrot
amb què abans els atonyinaven.
Sí, la fèrula no desapareix mai,
ara la porten dins;
el “tu” familiar sempre seguirà
recordant l’antic “vos”.
El bigoti llarg és en realitat just
la darrera fase de la cua:
la cueta, que abans solia penjar darrere,
ara penja sota el nas.
M'ha agradat força l’uniforme nou
de cavalleria, l’he de lloar,
sobretot el casc de punta [4], el casc
amb la punta d’acer cap amunt.
Això és molt cavalleresc i recorda
el romanticisme de temps passat,
la castellana Johanna von Montfaucon [5],
el baró Fouqué [6], Uhland [7] i Tieck [8].
També evoca el bell record
de l'edat mitjana, d’escuders i patges
que en el cor portaven la lleialtat
i darrera l’escut d’armes.
Recorda les croades i els torneigs,
l’amor cortès i el servent piadós,
recorda els temps de la fe,
sense impremta i sense diaris.
Sí, sí, m'agrada el casc, palesa
un enginy molt agut!
És una ocurrència règia!
Quin acudit, quina empescada!
Només tinc por que en cas de tempesta
una punta així atregui fàcilment
cap al vostre romàntic caparró
els nous llampecs del cel!
I en cas de guerra, haureu de
comprar-vos una gorra més lleugera!
El pesat casc medieval podria
ésser, en córrer, un bon destorb [9].
A Aquisgrà, al rètol de correus,
vaig tornar a veure l'ocell
que m'odia tant. Verinós,
em mirava des del cim.
Ocell lleig, si algun dia
t’arreplego a les meves mans,
et ben desplomaré
i et tallaré les urpes.
Llavors et posaré en l’aire
penjat dalt d’una perxa
i cridaré a un concurs de tir
els caçadors renans.
I investiré amb ceptre i corona
l'home valent que m’abati
l’ocell! Tocarà una xaranga
i cridarem: “Visca el Rei!”
[1] Carlemany o Carles I
(742-814): rei dels francs (768-814) i primer emperador de l’imperi d’occident
restaurat (800-814), segon sobirà de la dinastia carolíngia, a la qual donà nom.
[2] Karl Friedrich Hartmann Mayer (1786-1870): poeta alemany de l’Escola suaba, amb el nom del qual Heine fa un joc de paraules per paranomàsia.
[3] Carl Theodor Körner (1791-1813): poeta i militar alemany que va morir lluitant de voluntari contra les tropes napoleòniques.
[4] casc de punta, en alemany Pickelhaube: tipus de casc militar de bomba arrodonida, amb viseres frontal i posterior i el cim ornat amb una cresta rematada en punta.
[5]
Johanna von Montfaucon: drama romàntic del dramaturg alemany August von
Kotzebue (1761-1819).
[6]
Friedrich Heinrich Karl de la Motte, Baró de Fouqué (1777-1843): escriptor
alemany, conegut autor de la novel·la curta Ondina.
[7]
Ludwig Uhland (1787-1862): poeta alemany, autor de poesies patriòtiques.
[8] Johann Ludwig Tieck (1773-1853): escriptor alemany del romanticisme.
[9]
Aquesta estrofa fou suprimida per la censura en la seva època.
[10] L’àguila imperial prussiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada