dissabte, 11 d’octubre de 2014

Pensar o creure, en la política



http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/10/05/pensar-creure-sobirania/690742.html?utm_source=rss

Tot i que el pensament mitològic i el pensament racional pretenen de respondre als mateixos interrogants sobre la realitat del món i la vida humana, difereixen en múltiples aspectes: en el caràcter de les respostes mateixes, en les actituds o modes de comprensió de la realitat mateixa i en l’objectiu o finalitat d’aquesta mateixa comprensió.

A grans trets, el pensament màgico-religiós hi respon amb relats fabulosos i fantàstics, fonamentats en una autoritat divina o tradicional, adreçats a l’emotivitat de la gent, que tenen alhora una voluntat explicativa, sense cap justificació, d’un món caòtic sotmès a l’arbitrarietat i voluntat exemplificadora o modeladora del comportament humà.

El pensament filosòfic, de la seva banda, es caracteritza per la curiositat i la desconfiança, necessàries i imprescindibles per a la crítica de les interpretacions sense fonamentació ni justificació i el descobriment de les explicacions raonades i raonables d’un món on impera l’ordre i la regularitat d’acord a unes lleis estables.

Mentre el pensament mític i religiós es basa en la faula, la superstició, la creença o el dogma, el pensament racional es fonamenta en la teoria, l’argumentació, la raó o la prova. En el primer predomina l’autoritat d’una tradició, l’emoció que crea en els individus, la moral de conducta que imposa als subjectes: interpretació i exemplificació acostumen a anar lligats a un pensament basat sempre en els mateixos déus. En el segon predomina la lliure descoberta, la sorpresa de l’observació, el dubte i la interrogació, que han de portar a la hipòtesi i l’explicació justificada d’un pensament basat en conceptes que es renoven constantment, tant de significants com de significats.

La religió, amb molts déus quasi humans, divinitats menors, misteris i herois, imposa el fat o la fatalitat del destí en les actuacions humanes: els principis mítics, el poder personal dels déus, un poder extern concret, etc, són a la base d’un món conegut que és interpretat des de fora. Des del mite, la cosmogonia que interpreta el món és filla d’una teogonia, de l’arbitrarietat d’una tradició.

El pensament racional, en canvi, es basa en la sorpresa, l’anàlisi i la crítica: els principis físics o naturals, els principis comuns a les coses, les lleis internes de caràcter universal, etc, són a la base dels fenòmens d’un món conegut que és explicat des de dins. Des de la filosofia, la cosmogonia que explica el món és filla d’una física sobre el món, de la lògica de la raó.

Amb Homer (Ilíada i Odissea), coneixem com els déus formaven una societat divina a imatge de la humana. Amb Hesíode (Teogonia i Treballs i dies), descobrim les forces misterioses que hi ha darrera del destí humà. La religió popular ens il·lustra sobre les forces naturals antropomorfitzades que l’home ha de respectar. En els himnes religiosos, els poemes homèrics, les cosmogonies, les teogonies, en la tradició definitivament establerta, podem entreveure, més enllà de la interpretació ingènua del món i dels seus orígens, el paper de cohesió social, de justificació política, d’explicació necessària i imprescindible del desconegut, d’alliberament de responsabilitats o culpes, etc.

Hom diria que la filosofia pretén superar ambdues coses: el caràcter ingenu i infantívol de les raons del món i el caràcter ideològic i falsejador de la realitat. També per això són explicables, potser, els seus inicis gairebé exclusivament físics: la natura física pot ser tant allunyada dels déus com de la moral, si se la aprehèn des d’ella mateixa, sense déus externs intervencionistes i sense subjectes amb la vida reglamentada.

I per acabar, no ens penséssim que ambdós tipus de pensament estan absents en la política, o que serveixen per distingir, en el debat polític, dretes i esquerres, com palesen aquestes frases recents: "No és només un problema d'intentar separar Catalunya de la resta d'Espanya sinó que estan fracturant la pròpia societat a Catalunya" o  "És com si ens obliguessin a triar entre el pare i la mare. Ho sento, jo els estimo tots dos" o “Mas ens imposa unes preguntes en el seu particular referèndum en nom de la seva suposada democràcia” i “No, l’escola ha fet catalans i jo m’atreviria a dir que l’Estat s’ha cuidat molt de fer independentistes”. Les tres primeres, d’un caire infantil falsejador i manipulador –i penso que gens ingenu- han sorgit de la boca d’una “socialista”, Carme Chacón. La segona, d’una racionalitat esclaridora –fins i tot amb un dubte en condicional-, ha sorgit de la boca d’una “liberal”, Irene Rigau. Comsevulla, ens convé d’evitar, i més en aquests moments de desconnexió amb l’estat uninacional espanyol, la temptació de pensar el pensament dels altres, perquè no l’heurem mai, i si l’heurem, tampoc no ho sabrem mai. Sapere aude! (Horaci, Kant), “Atreveix-te a pensar!”, sobiranament la sobirania, enlloc de viure religiosament la dependència.