VUITÈ CANT (continuació)
Davant d’aquest espectacle de la destrucció general de tots els cossos, Omegar alça les mans agraïdes cap al cel: la seva vida, enmig de les runes de l'univers, li sembla un prodigi. A cada mirada que llança als enderrocs que l'envolten, es diu a si mateix que un Déu l'ha abrigat amb les seves ales. Aquest pensament desterrava de la seva ànima el terror que l'havia aclaparada; comença a creure que aquesta sotragada només és potser un llunyà preludi de la resurrecció dels morts. Ja l'esperança, que torna al seu costat, el consola: segueix el seu viatge, i arriba al lloc on hi havia hagut la capital de l'Imperi francès.
És allà que creia que escolliria un asil per a la nit, i s’hi
recuperaria de les penes cruels que havia patit! Ai! que vana que era aquesta
esperança! i com el temps porta canvis a les coses humanes. París ja no hi era:
el Sena no s’escolava pas entre els seus murs; els seus jardins, els seus
temples, el seu Louvre han desaparegut. D'un nombre tan gran d'edificis que
cobrien el seu interior, no hi queda cap cabana esquifida on un ésser viu pugui
descansar. Aquest lloc és només un desert, un vast camp de pols, la residència de
la mort i del silenci. Omegar fixa els seus ulls sobre aquesta trista extensió,
i veient-hi només cendres amuntegades, diu amb molta emoció:
—Són aquestes les restes d'aquella superba ciutat els més
mínims moviments de la qual sacsejaven els dos mons? No hi trobo cap ruïna, una
sola pedra sobre la qual pugui vessar les meves llàgrimes; i jo tindria por de
veure morir la terra, aquesta tomba de l'home i dels seus establiments!
Mentre camina enterrat en aquests pensaments, descobreix a la
llunyania una estàtua que s'havia escapat als seus esguards. Omegar es pregunta
per quin miracle sobreviu sencera a tants monuments més duradors que ella, i
les mateixes ruïnes dels quals han desaparegut. El camí que seguia el portava als
seus peus; s'hi acosta, la contempla; jutja, pels diversos atributs que la
decoren, que representa un antic sobirà dels francesos. La seva base està
coberta d'inscripcions: les ressegueix, i llegeix aquestes paraules: “Vaig
néixer sota el cel d'Àfrica; volia veure Europa: en passar per aquest lloc,
vaig restablir aquest pedestal que el temps havia degradat.” Omegar llegeix en
un altre lloc. “Lima va ésser el meu bressol; encuriosit per conèixer la segona
Atenes, hi vaig trobar aquesta estàtua capgirada; la vaig aixecar, ajudat pels
amics que em van seguir en aquest viatge.” Finalment, Omegar llegeix en un
altre lloc: “Soc un estatuari nascut a les ribes del Ganges; vaig acampar dos
mesos en aquest desert per restaurar aquest monument ben sencer.”
—Cal —diu Omegar— que el gran home del qual veig els trets sigui
ben estimat per a la posteritat. Què! tants segles escolats, tantes revolucions
que van fer oblidar fins i tot els noms dels imperis que brillaren a la terra,
no han tingut el poder d'afeblir l'interès que aquest príncep inspira! La seva
estàtua, objecte del culte i de l’amor dels homes, ha estat conservada per llur
cura; el gènere humà l'havia presa sota la seva salvaguarda, i tots els
estrangers que passaven per aquests llocs s'havien fet el sagrat deure de
reparar-la! ah! Jo no marxaré d'aquí sense conèixer l'heroi que representa.
Busca amb impaciència el seu nom, les lletres gairebé s'hi han
esborrat, aconsegueix llegir-les i descobreix que aquest gran home es deia
Napoleó I. Aquest nom era conegut per Omegar, fins i tot sabia que aquest
monarca era entre els seus avantpassats, va aixecar les mans respectuoses cap a
ell, i li va dir:
—Oh pare meu! si és cert que els manes dels difunts són
consolats pels homenatges que se'ls fan a la terra, rep encara aquest tribut de
l'amor i del respecte dels homes; aquest serà l'últim, però el teu nom no
podria viure més lluny en la memòria.
I dient aquestes paraules, rega amb les seves llàgrimes l'estàtua d'aquest gran home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada