diumenge, 17 de març del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (51)

 


Sant Martí de Riudellots de la Creu


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

Aquest discurs d'Adam porta a l'ànima d'Omegar una llum terrible, de la qual intenta en va desviar els ulls; l'obsessiona, l'envesteix per totes bandes; cedeix gemegant davant el seu esclat, i respon al pare dels humans:

—Acabes de posar la corona als meus mals, i desafio els inferns conjurats per augmentar-los. Les meves il·lusions més estimades es destrueixen, veig davant meu la terrible veritat que em condemna. Soc culpable i ja no me’n defenso; però no seré un bàrbar, no consentiré la mort de Sidèria, ella viurà, la veuré; si he d’ésser el més desgraciat dels humans, ella eixugarà les meves llàgrimes, n’estimarà la causa. No, no l'abandonaré; siguis qui siguis, oh vell, mai no tindràs aquest poder.

Omegar, mentre pronuncia aquestes paraules, té els ulls esverats, els genolls se li dobleguen, la veu li tremola. Adam li respon sense torbar-se:

—Si digués el meu nom, no gosaries desafiar-me així. Ai! m'hagués estat més dolç obrir-te la meva ànima i els meus secrets; però esperava d'Omegar més obediència a les ordres del cel; un penediment més sincer de les seves faltes, menys feblesa en la desgràcia: com que m'he equivocat, no ets digne de conèixer-me.

Aquest retret que ofèn Omegar excita els seus curiosos desitjos. Comença a fixar els ulls atents sobre Adam; s'estranya de no haver-se sorprès pel gran caràcter de la seva figura, com hom hauria buscat en va en qualsevol mortal. Arrugues profundes li solquen la cara, els seus músculs secs travessen la seva pell transparent; les seves celles estan esvaïdes, el seu cap sense cabell és nu com l'ivori; hom el creuria el pare del temps i dels segles. En tots els seus trets hi ha l’empremta del seu llarg sofriment, el seu esguard ja no sap expressar res més que el dolor, i els gemecs de la queixa són els únics accents de la seva veu. Tanmateix, al seu front, pansit com és, la majestat de la natura humana respira i imposa el respecte.

—Si el teu nom —li respon Omegar— ha de tenir alguna ascendència sobre la meva ànima, callar-lo, és un crim que supera tots els meus. Et conjuro per tots els poders celestials a declarar-me qui ets, o quan un dia el jutge sobirà pronunciï el veredicte de la meva condemna, m'aixecaré contra tu, t'imputaré totes les desgràcies de la meva resistència, la teva negativa serà la meva excusa.

—Jo te'n privaré —reprèn vivament el pare dels homes—; però ai de tu si aquest nom que em demanes no canvia el teu cor. Estimat Omegar, no et vaig poder amagar la pertorbació dels meus sentits quan vas descriure sota la glorieta nupcial la joventut i els encants d'Eva als braços del seu marit massa feliç. Oh fill meu! em vas recordar els breus moments de plaer de la meva vida. Soc aquest desgraciat pare dels homes i de tu.

Tan bon punt que va arribar a l'orella d'Omegar el nom d'Adam, es  llança als seus peus, els abraça, hi roman immòbil i prosternat,  com si estigués sota la mirada de Déu. Qui podria descriure el tumult de sentiments que experimenta! Si queda glaçat d’un sant respecte davant la presència del pare dels humans, no ha pas oblidat que va demanar la mort de la seva dona i del fill que porta al ventre; no pot contenir els seus sospirs i els seus sanglots, la seva ànima és com un mar que tempestes contràries solleven en tots els sentits. Mil batalles l’esquincen; crida:

—Oh pare meu! quins moments t’enverinen per una sola ordre cruel!

No té la força per pronunciar cap altra paraula.

El pare dels homes aixeca Omegar; l’aguanta en els seus braços, rep les seves llàgrimes al pit, el consola. Com un lliri pansit per la calor devoradora de l'estiu, si la nit i els seus vapors humits refresquen l'aire, es dreça sobre la seva tija amb la set calmada, i reprèn el seu esclat platejat: així les paraules del pare dels homes endolceixen les penes d'Omegar, els núvols del seu front s'esvaeixen, i la seva ànima, més tranquil·la, pot escoltar el llenguatge de la raó i de la virtut.

Aleshores el pare de la humanitat li va dir:

—Ah! fill meu, quin dolor m'has causat quan m'has imputat la perfídia de voler-te esquinçar el cor, i d'haver-hi gaudit un plaer bàrbar! jo que t'estimo més tendrament que l'Abel, jo que no tan sols volia estalviar-te les penes que has de suportar en aquesta vida, sinó també sostreure’t de mals mil vegades més a témer, dels càstigs que Déu reserva per a la desobediència, tu saps l'única falta que he comès; tremolaràs en escoltar la meva tortura. Déu m'ha posat prop de les portes de l'infern, en una platja desconeguda, on visc solitari, on només veig els homes quan la justícia divina els precipita en aquests avencs, on només sento la veu humana quan aquests abismes s'obren i els crits que hi són comprimits s'enfilen a l'aire i em perforen les orelles. Oh terrible pena que m’és sempre nova, la durada de la qual igualarà la de la terra, però que tu pots acabar avui! Estimat Omegar, ai fill meu, no he vessat prou llàgrimes! Des que pateixo, les roques més dures s’han convertit en pols, els rius i les mars s'han evaporat lentament gota a gota, la brillant volta del cel s'ha entelat; sigues tocat pels mals del teu pare, obeeix les ordres del cel, la veu de la teva consciència, la pietat que t’exhorta a favor meu. He portat la desgràcia als meus descendents: si jo impedeixo que neixi una raça funesta, el meu crim s'esborra.