Arran del discurs etnicista i lerrouxista de Pablo Iglesias:
"Esa gente de barrio, esa gente de barrio que no vota tiene que sacar los dientes. Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes. No podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya. Todos a votar el 27. Esas clases populares tienen que sacar su orgullo de barrio. Esas clases populares son las que pueden mandar al 'coffee shop' al señor Mas y al señor Rajoy" (Iglesias, 9 de setembre de 2015, Rubí),
El Diluvio,18-11-1932, òrgan del partit de Lerroux, amb aquesta singular crida a andalusos i murcians per a les Eleccions al Parlament de Catalunya
m'ha semblat oportú rescatar aquesta deconstrucció que vaig fer l'any 2008 d'una notícia etnicista apareguda en un diari de la península.
LA NOTÍCIA
Ginés Donaire: Los gitanos huyen de Castellar por los
incidentes tras una pelea; El País
Andalucía; 28/10/08.
Los gitanos huyen de Castellar
por los incidentes tras una pelea
Decenas de vecinos del pueblo
abandonan sus viviendas después de que una manifestación pidiera que se les
expulsara por "seguridad ciudadana"
GINÉS DONAIRE - Castellar -
28/10/2008
A Rosa, Rafa, Juan, Luis, Paqui,
Tamara y Emilia se les puede leer el miedo en su rostro. Son los seis hijos y
la sobrina de José Escobedo y Toribia García. Esta familia gitana permanecía
ayer recluida y atemorizada en una casa medio en ruinas en la barriada marginal
de El Polvorín, en Castellar (Jaén, 3.800 habitantes), custodiada por una
pareja de la Guardia
Civil. En la otra esquina del pueblo, enfrente del cuartel y junto
al colegio público, otros miembros de la misma etnia permanecían atrincherados y
sin dar señales de vida, con las persianas bajadas y la vivienda bien
pertrechada.
Eran las dos únicas familias de esa
etnia que en la mañana de ayer permanecían en esta localidad jiennense. Ya por
la noche, fuentes de la
Policía Local aseguraron que algunas familias habían
regresado al pueblo al amparo de la protección de la Guardia Civil. Eso
sí, desde su llegada permanecen encerrados en sus casas. Setenta de los 93 gitanos
censados en Castellar siguen fuera de la localidad, de la que salieron despavoridos.
Algunos aconsejados por el alcalde, Pedro Magaña (PSOE), y otros por voluntad
propia, y se han refugiado en domicilios familiares en otros pueblos cercanos. Todo
surgió de un incidente durante el fin de semana, primero con una pelea entre payos
y gitanos la noche del sábado, que continuó el domingo con una manifestación espontánea
en la que centenares de vecinos pidieron a gritos la expulsión de los gitanos,
a los que culpan de la escalada de la delincuencia en los últimos meses. La Guardia Civil , que
mantiene un dispositivo de vigilancia en el pueblo, ha detenido a un ciudadano
de etnia gitana, de 37 años, por amenazas de muerte a otros vecinos.
"¿Por qué hacen esto?",
se preguntaban atónitos José y Toribia, todavía con el habla temblorosa por lo
que le pudiera ocurrir a su familia. "El que haya hecho algo que lo pague,
pero que no nos metan a todos en el mismo saco", sostenían, mientras lamentaban
que no podían salir a la calle a comprar comida para sus hijos. Ninguno de ellos
asistió ayer al colegio por el temor a ser puestos en el ojo del huracán por el
resto de escolares.
"Que se vayan del
pueblo", comentaba sin miramientos a las puertas del colegio Justa Bustos,
ante la aprobación del resto de madres. Sólo alguna, como Eva María Fernández,
advertía del riesgo de generalizar: "Los niños no tienen por qué pagar las
consecuencias, deben ir al colegio". Eso sí, todos se afanaban por dejar
claro que la revuelta vecinal nada tiene que ver con el racismo. Varios
profesores del colegio, como Antonio, temían el daño que estos incidentes
puedan provocar en la educación de los pequeños escolares gitanos.
Ramón y Alejandro, dos de los
jóvenes que se vieron envueltos en la pelea con gitanos la noche del sábado,
cuentan a su manera lo sucedido: "Empezaron a provocar en la zona del
botellón hasta que nos liamos a palos, pero antes ya estábamos hartos por sus
continuas amenazas y robos". Esa trifulca motivó que decenas de vecinos rodearan
y tiraran objetos contra varias viviendas de la etnia gitana. Muchos de esos
vecinos volvieron a concentrarse ayer ante el Ayuntamiento para crear una
plataforma vecinal con la que quieren demandar más seguridad ciudadana. Para el
próximo sábado preparan una gran manifestación.
En Castellar muchos son los que
censuran la falta de implicación del alcalde, Pedro Magaña, del PSOE, que el
sábado no quiso abanderar la manifestación vecina. "No se trata de echar a
nadie del pueblo, sino de reconducir la situación de manera pacífica", decía
Magaña, que ha convocado para hoy una junta local de seguridad ciudadana. Antes,
ayer mismo, con la presencia de la delegada del Gobierno andaluz en Jaén, Teresa
Vega, y el resto de grupos políticos del municipio, PP y PA, mantuvo un encuentro
con colectivos sociales de la localidad para intentar calmar los ánimos.
El alcalde insistía en que, pese al
requerimiento de sus vecinos, se negará a encabezar una manifestación contra
los gitanos. En el recuerdo de Magaña y de la clase política jiennense están
aún episodios similares años atrás en Martos, Beas de Segura o Mancha Real. En
esta última localidad, el alcalde y varios concejales (que fueron expulsados
del PSOE) fueron condenados a penas de prisión por alentar las protestas
vecinales durante la revuelta del año 1991, que tuvo su desencadenante en el
asesinato de un vecino por miembros de la etnia gitana.
LA DECONSTRUCCIÓ
L’etnicitat com a justificació i com a
manifestació de prejudicis racials
El fet principal de la notícia és
una rebel·lió veïnal de caràcter ètnic contra veïns de la comunitat gitana. Es
tracta, doncs, d’un conflicte interètnic amb tots els tòpics propis d’aquest
tipus de conflicte: la negació de la base ètnica del conflicte des del punt de
vista emic de la comunitat majoritària, la qual s’expressa per motius de
“seguridad ciudadana” que “nada tiene que ver con el racismo” i que reclama una
solució al conflicte basada en l’expulsió de la població gitana, que s’associa
a diferència perillosa.
Un fet secundari, però que està a
l’origen dels fets posteriors, és el de la baralla del cap de setmana, en la
qual es fa difícil de besllumar-hi un motiu ètnic, tot i que des del punt de
vista emic de la comunitat majoritària es parli de “amenazas y robos” gairebé
com a atributs específics dels altres.
Ens trobem, per tant, amb un
conflicte de base ètnica, fonamentat en els tòpics establerts respecte a la
comunitat gitana, que és utilitzat per la comunitat majoritària en dos sentits:
la majoria dels veïns per demanar una solució radical a allò que és fruit dels
seus temors i de les seves pors, i del desconeixement, és a dir, d’un prejudici
social latent envers la comunitat gitana, i els joves involucrats en la baralla
del cap de setmana aprofiten el conflicte interètnic posterior per exculpar-se
d’uns fets en els quals no sembla pas que hi hagi persones més culpables o
responsables que d’altres. Un altre imaginat en front d’un nosaltres real és
una bona excusa per a tots, al menys fins al moment en què no es poden
sostreure a les conseqüències reals de la seva actitud sobre el seu enemic
imaginat i apareixen les contradiccions al si del grup: no es pot generalitzar,
els nens no tenen cap culpa, no es tracta de racisme, etc.
Precisament és aquesta utilització
i manipulació dels fets per la comunitat majoritària allò que palesa el
caràcter d’oportunitat amb què són vistos per tal de resoldre o solucionar
problemes que, de ben segur, no tenen res a veure, amb un conflicte interètnic.
“L’odi a l’Altre comença amb l’odi a si mateix. El racisme, virulent o latent,
és un corol·lari del malestar i la infelicitat”, afirma Tahar Ben Jelloun (Imatge d’un mateix, imatge de l’altre).
D’altra banda, tot i que
l’article sembla neutre, en el sentit que no hi trasllueix una intencionalitat
concreta, pràctica o política directa, l’autor reflecteix, i potser amb
escreix, els prejudicis ètnics socials latents respecte d’una minoria cultural,
en aquest cas la comunitat gitana. Així ho palesa la divisió discursiva i
textual de la demografia municipal entre una ciutadania veïnal i una població, que
tot i estar censada al mateix municipi, apareix com a espúria; la relació
diferencial d’ambdues poblacions respecte de temes de càrrega negativa com inseguretat, robatoris i incidències,
i l’ús esbiaixat de termes de l’antropologia com ètnia. Així, mentre hauria estat comprensible i justificable l’ús
de l’etnicitat per descriure i denunciar l’actitud ètnica d’una colla de veïns
davant la comunitat gitana, l’autor en fa un mal ús, de caire ideològic, des
del moment que utilitza la terminologia per identificar, separar i segregar
precisament les víctimes d’una actitud de caràcter ètnic.
L’origen de la notícia sembla ser
una baralla entre grups o bandes rivals. Un fet que acostuma a donar-se en
determinades aglomeracions lúdicofestives de caràcter juvenil. Un fet que, si
bé no podem considerar com a normal, sí que el seu sovinteig fa que podem
parlar-ne com un fet més o menys corrent. Són notícia, però, els fets freqüents?
Són “noticiables” aquells fets l’habitud dels quals fa que acostumin a passar
desapercebuts per a qui no n’és directament o indirectament protagonista? Si
més no, la deontologia periodística no deixaria de recordar-nos que la notícia
es troba més en el fet que una persona mossegui un gos, que no en la contrària.
El periodista de la crònica en
qüestió converteix, en canvi, un primer fet habitual, i no necessàriament
ètnic, en ètnic i, doncs, en el desencadenant lògic dels esdeveniments, aquests
sí de caràcter ètnic, posteriors. Recorrent a l’etnicitat com a l’element originari
del fet primer, sembla ben justificada l’etnicitat del conflicte concret
posterior, la rebel·lió veïnal de caràcter racista que, és clar, “nada tiene
que ver con el racismo”. Així, fa correspondre un conflicte ètnic derivat a un
origen primer també ètnic: “una pelea
entre payos y gitanos”, essent aquest l’únic cas en què hi ha un tractament
simètric, i per tant suposadament neutre, de l’etnicitat. Però al llarg de la
notícia, la mateixa etnicitat, que podria ser, i ha estat en determinats casos,
motiu de conflicte, encara que encobrint motivacions més profundes, és tractada
de manera dissimètrica, i encara no pas per descriure o explicar l’actitud
ètnica del sector intolerant: l’etnicitat és atribuïble només a un dels grups
protagonistes, però precisament a aquella comunitat sobre la qual hi ha hagut o
hi ha un prejudici ètnicosocial latent, i és clarament menystinguda en l’altre
grup i en la seva actitud. L’etnificació unilateral denota, doncs, minusvalia
cultural i minorització de la comunitat sobre la qual s’aplica. Curiosament,
doncs, a partir d’aquell origen ètnic simètric únic que justificaria el
caràcter ètnic del conflicte posterior, el periodista va esbiaixant l’etnicitat
de manera unidireccional cap un únic grup. Així, els membres de la comunitat gitana,
tot i estar censats a la ciutat en qüestió, només apareixen un cop com a veïns,
i encara en el títol, que potser no és del periodista: la resta de cops (una
dotzena) són anomenats sempre amb els termes que representen identitat,
identificació i diferenciació (gitanos,
ètnia o ambdós alhora). Contràriament,
la resta de població només i sempre apareix com a veïnatge (una altre dotzena
de vegades).
L’etnificació de la notícia i la
dissimetria de la mateixa etnificació, alhora que reflecteix una concepció esbiaixada
en sentit pejoratiu de la mateixa etnicitat i del grup sobre el qual
s’atribueix, pot esdevenir, així mateix, la raó principal de l’etnicitat d’un
conflicte que originàriament només era corrent o comú. En qualsevol cas, hi ha
una coincidència entre els veïns que reclamen l’expulsió de la comunitat gitana
per raons de seguretat ciutadana i el periodista que ens recalca una vegada i
una altra que uns formen part de la comunitat gitana: els altres apareixen en
ambdós discursos, però no pas, com podríem pensar, com a indeterminats, sinó
com a receptors, directament o indirectament, conscientment o inconscientment,
de tots els tòpics negatius que arrosseguen. En aquest cas, podríem estar
d’acord amb Manuel Delgado quan afirma (Diversitat
i integració, p 35): “No cal dir que el qualificatiu ètnic serveix per ser assignat únicament a produccions culturals
considerades pre- o extramodernes”.
Més que la notícia mateixa,
doncs, allò més llastimós és precisament el tractament mateix que li dóna el periodista,
amb el benentès que hom parteix d’una base prèvia que contempla els mitjans de
comunicació, juntament amb l’escola i la família, com les principals
institucions agents de la socialització dels nous valors que expressa la
pluriculturalitat i la multietnicitat, necessaris i imprescindibles per a
l’aprenentatge de la convivència en la diferència. Perquè
entre un enfocament destinat a la integració sociocultural o un enfocament
destinat al manteniment o foment de l’etnocentrisme i del prejudici ètnic, el
contingut de l’article, encara que sigui sense intencionalitat, no ofereix cap
mena de dubte del seu paper a reproduir o a oferir clixés i estereotips que no
són fruit de cap determinació cultural ni de cap fonament real, sinó de
generalitzacions, esquematitzacions, simplificacions i rigideses l’objectiu de
les quals és tan el de positivar (etnocentrisme) el grup propi, de referència,
centralitat o de pertinença, com el de negativar el col·lectiu objecte de
comparació (prejudici ètnic).
Bibliografia
Joan Carreras i Martí (editor): Racisme, dins El Correu de la Unesco, 67; Barcelona, 1983; especialment els
articles següents: Michel Leiris, El
prejudici racial; Albert Memmi, Heterofòbia
i racisme; Tahar Ben Jelloun, Imatge
d’un mateix, imatge de l’altre; Roberto Fernández Retamar, El mestissatge cultural: el final del
racisme?.
Joan Carreras i Martí (editor): Els gitanos, dins El Correu de la Unesco, 78; Barcelona, 1984; especialment l’article
següent: Miklos Tomka, Els gitanos,
víctimes de la societat industrial.
Joan Carreras i Martí (editor): Els immigrants. Entre dos mons, dins El Correu de la Unesco, 89; Barcelona,
1985; especialment l’article següent: Georges Vignaux, L’escola, lloc del canvi.
Manuel Delgado: Diversitat i integració; Editorial
Empúries; Barcelona, 1998.
Amin Maalouf: Les identitas que maten. Per una
mundialització que respecti la diversitat; Edicions La Campana; Barcelona,
1998.
Carles Navales: Ciudadano Mohamed; Editorial Libros;
Barcelona, 1986.
Marvin Harris: Antropologia cultural; Alianza
Editorial; Madrid, 2006.
Josep Ramon Llobera: Manual d’antropologia social; Edicions
de la UOC; Barcelona, 1999.
Ginés Donaire: Los gitanos huyen de Castellar por los
incidentes tras una pelea; El País
Andalucía; 28/10/08.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada