"Qui té la paraula, té l'espasa" (Gòrgies), encara que sigui de cartó

Clau, de Joan Brossa

A la nit, sols i solitaris, es refregaven les nafres i es recosien les pelleringues. Per poca estona, però. Era durant la foscor que havien d’esmolar l’enginy per a l’endemà. I en treien profit: espais i temps, llocs i moments, complicitats i activitats... tot era inventariat apressadament, per passar tot seguit a reblir-los, com una mena d’assaig, de belles paraules i de mirades generoses, que sabien que havien d’abreujar o escurçar en atenció a les sorpreses que els oferiria l’escenari de l’endemà, sempre allunyat i diferent d’aquell paisatge primer que havien compartit per uns breus moments amb una parella de merles.

En efecte, sense adonar-se’n, i també sols i solitaris, es trobaren ben aviat abocats a considerar com a normals aquells nous dies en què eren corrents els trets dels fusells i els xiulets de les bales. I així tots els dies, que es limitaven a esdevenir en un camp de batalla petit i clos, i on tots dos semblaven, sols i solitaris, els soldats únics d’una guerra de trinxeres o de posicions que cap no desitjava ni volia, perquè sabien que això els immobilitzava i els impossibilitava d’acostar-se durant llargues setmanes.

De res valgué la sobreactuació ni el despropòsit dels comandaments: la duresa del camp de batalla no els ajudà gens a retenir que allò que intuïen en contra no era pas un mer atzar. Conscients del desastre que temien però, en minoraren inconscientment la gravetat a través d’una claudicació pròpia que hom justificava en una suposada claudicació de l’altre.

Poc importaven les circumstàncies concretes de cada cas: les paraules que estraferen o apagaren els trets i els xiulets sucumbiren a la paraula de qui esgrimia l’espasa. Debades oposaren llur pit a l’embat furient de les ones, debades es dreçaren davant el tramuntanal desordenat i fort.

Només el temps mostraria que aquella espasa havia estat una espasa de cartó.

“Coneix-te tu mateix!”, que és l'únic déu que podràs conèixer

La dona jove-vella, d'E G Goring, acolorida

Aquest estiu vaig arribar fins a Delfos, i vaig recórrer la ciutat antiga, fins a trobar el lloc dels oracles, el santuari dedicat a la serp Pitó, al temple d'Apol·lo. No hi vaig trobar ni la pitonissa que els havia de transmetre ni els sacerdots que me'ls havien d'interpretar. Però, tot i quedar-me doncs sense oracle, penso que no vaig perdre el temps. Abans d'arribar al cim, on encara jau majestuós l'estadi, em va venir al cap el frontispici del temple, amb la sentència "Coneix-te tu mateix!", i la cua que jo hi havia afegit en un post de la Safata de xiuxiueigs, i que la memòria m'ha portat a reproduir.

Ací el teniu:

Essent el llenguatge la més mínima manifestació d’una activitat intel·lectual qualsevol, ha de contenir, gairebé per força, una determinada concepció del món, de la qual cosa es deriva que tots som petits filòsofs sense saber-ho. Ara bé, Gramsci no en fa prou de demostrar que tots som filòsofs, sinó que pretén la crítica i la consciència d’aquesta filosofia insabuda, és a dir, la reflexió sobre allò que pensem, perquè pensar inconscientment, disgregadament i ocasionalment és “”participar” en una concepció del món “imposada” mecànicament per l’ambient exterior i, per tant, per un dels grups socials en què tots ens veiem automàticament immersos des de la nostra entrada en el món conscient“. És pensar el pensament que han pensat d’altres, perquè l’entorn immediat: el poble o la comarca on vivim, la parròquia i l’activitat intel·lectual del mossèn o la saviesa de l’avi de la tribu, l’home que ha heretat la sapiència dels saludadors, la dona que ha heretat la sapiència de les bruixes, el petit intel·lectual amargat per la pròpia estupidesa o impotència en l’acció, etc, pensa per tothom. Gramsci anirà molt més enllà i proposarà pensar el pensament que volem pensar.
Cui prodest?, “qui en treu profit”?
Bertolt Brecht s’hi referia de la següent manera: “Mi-en-leh ensenyava: El pensar és un comportament de l’home envers els homes. Es dedica molt menys a la resta de la natura; car l’home, per adreçar-se a la natura, dóna sempre la volta pel cantó dels homes. En tot pensament, doncs, cal buscar-hi els homes, cap a quins homes va i de quins homes ve; només llavors se’n comprèn l’eficàcia” (Del pensar, de Me-ti. Llibre dels canvis).

I ben mirat, d'aquest post ençà, el món no ha pas canviat tant com per deixar de pensar que cadascú és déu d'ell mateix. Això sí, un cop un mateix ho descobreix!

Llà mamau, nano!

Salvador Dalí: La panera de pa, 1945

Abans de l'atac de feridura que li paralitzà la meitat del cos, l'avi sempre havia estat un home hàbil. No és que la paràlisi l'immobilitzés del tot, no, ja que fins a la vellesa no renuncià a tresquejar, encara que fos amb un bastó i arrossegant un peu. En dies de pluja, o de tramuntanal que el podia fer caure, l'havia anat a recollir fins i tot per les carrerades costerudes dels boscos del municipi, on encara solia collir bolets que embotia en una bossa de plàstic.

Però no em referia tant a les habilitats pròpies de l'espècie com a aquelles altres més aviat culturals, això és, els aprenentatges adquirits via socialització a través de l'escola o per autodidactisme. Possiblement, si no hagués format part d'una família de deu germans, l'avi hauria pogut sobresortir en el dibuix i la pintura, o en la resolució de problemes matemàtics relacionats amb la quotidianitat, aficions que sempre havien cridat la seva atenció o part del seu temps.

Destre i enginyós, doncs. Fins i tot en coses de l’idioma se sentia prou competent com per llançar-se en piscines amb poca aigua i de les quals no sortia pas sempre ben parat del tot. Ans al contrari, el seu enginy, massa sorneguer potser, li jugà alguna mala passada, si més no en dues ocasions. Una abans d’anar al front de guerra, després d’haver estat regidor de l’ajuntament republicà per la CNT. L’altre, ja en temps de “pau”.

La darrera fou quan, ja invàlid i assegut en una cadira al carrer, on passava llargues estones fent-la petar amb la gent que passava, féu la gràcia, pensava ell, de dir, a la filla d'un seu amic que venia de la fleca amb un esponerós pa de pagès acabat de fer, “pel pa (fonèticament igual que palpar), et voldria, Paula”. De resultes d'aquesta perla, havent-li expressat l'amic la seva molèstia, moriren ambdós, al cap d'uns trenta anys, sense haver-se adreçat mai més cap paraula.

Conseqüència menys contundent tingué la primera ocasió, molt més llunyana en el temps, amb el pa també en un justet paper secundari, i que, per l'edat, potser intentà de resoldre amb un lleu rubor jovenívol, insuficient, però, per emmascarar la ignorància que la jove nordcatalana li retratà amb dos simples adverbis.

En efecte, arribat a Ribesaltes mort de gana, abans de fer cap a ca la seva germana, l'aroma de pa i de croissants acostà el seu nas fi fins a un fornaret del carrer de la República. Dins, una bolangera jove i esvelta, i amb una bata blanca i curta, li féu oblidar per uns moments el motiu de la seva entrada apressada, i, cegat per la magnífica cabellera pèl-roja de la jove, volgué mostrar, fatxendosament, les seves habilitats en llengua francesa, idioma amb el qual solia adreçar-se també a la gata o al cavall.

“Mademoiselle, la toison de la chatte a la même couleur, si belle, que les cheveux?”, li engegà sense engaltar. Amb un somriure lleu, just per agrair el detall de la galanteria i per desagrair-ne la forma, la senyoreta li contestà amb un lacònic: “Belleu sí!”.

Tot i que una versió fa que la joveneta, després de descordar-se dos botons de la bata, li mostrà una cua de guineu d’un color roig com la panotxa de blat de moro, tot fa pensar que aquell jove que fou l’avi romangué força dies intrigat abans no descobrí que la ribesaltera havia respost el seu francès xulesc i ampul·lós amb el català de la terra!

"És tan viu el setembre / d’aquesta terra de planures!" (Salvatore Quasimodo)

ARA QUE EL DIA MUNTA
Salvatore Quasimodo

La nit finí, la lluna
es desfà lenta en la serena,
es pon en els canals.

És tan viu el setembre
d’aquesta terra de planures!
Hi verdegen els prats
com a les valls del sud per primavera.

He deixat els companys,
el meu cor he amagat entre velles muralles,
per quedar-me tot sol i recordar-te.

Oh tu, que ets més llunyana que la lluna,
ara que el dia munta
i bat damunt les pedres la pota dels cavalls.

(Trad. Tomàs Garcés)

"A l’ampit s’acumulava la pols / dolça de setembre" (Adam Zagajewski)

Noia a la finestra, de Salvador Dalí

TRANSFORMACIÓ
Adam Zagajewski

Fa mesos que no escric
cap poema.
Vivia humilment, llegia diaris,
pensava en el misteri del poder
i els motius de l’obediència.
Mirava les postes de sol
(escarlates, molt inquietants),
escoltava com emmudien
els ocells i com callava la nit.
Veia els caps dels gira-sols que penjaven
al vespre, talment un botxí deixat
que passeja enmig dels jardins.
A l’ampit s’acumulava la pols
dolça de setembre i les sargantanes
es protegien als ressalts dels murs.
Sortia i feia llargues passejades,
assedegat tan sols d’una cosa:
de llampecs,
de transformacions,
de tu.