Els resultats electorals del 22 de maig han escombrat les esquerres dels darrers centres reals de poder polític del país. Capitals i diputacions provincials, després de la mateixa Generalitat, han canviat de mans, juntament amb la majoria de grans ciutats i consells comarcals. És tan gran la magnitud del canvi, que podem afirmar que, en menys de trenta-cinc anys, les esquerres han perdut gairebé la totalitat del capital polític acumulat durant el franquisme i el postfranquisme, i que es traduí en una transició amb unes esquerres plurals i fortes als carrers i a totes les institucions del país. I no sols això, pel camí han cremat líders i possibles líders, i han desdibuixat ideologies clares i delimitades socialment.
I tot plegat en uns moments de crisi llarga i profunda en què la dreta liberal governant ha infeudat les polítiques al capital financer amb l’objectiu de desmantellar l’estat del benestar i privatitzar tots els serveis públics destinats al benestar individual i a la cohesió social. Resultats electorals recents i crisi fan pensar, doncs, que les dretes liberals han tornat al poder, amb un poder més omnímode encara, per quedar-s’hi altre cop durant una llarga colla d’anys, vint-i-cinc, trenta, qui ho sap.
I les esquerres no palesen maneres de reaccionar a aquest dejà vu, ans el contrari, semblen predisposades a convertir en costum l’espera conformista, enlloc de reconèixer les seves respectives limitacions i inutilitats en el present i en el futur si no hi ha un canvi d’actituds, estratègies i d’objectius a curt i mitjà termini.
Però els nostres fills i néts, i la societat en general, no poden esperar de nou unes esquerres que no es cansen de mostrar reformisme, immaduresa, pactes contra natura i actituds contràries a allò que hauria de ser el seu primer i únic objectiu en aquests moments: bastir conjuntament amb els moviments socials la majoria necessària per frenar allò que el capital financer ja ha decidit per nosaltres respecte a la nostra vida.
Davant la passivitat compartida de les forces d’esquerres pel que fa a la construcció de l’alternativa per als anys més immediats, i la desmobilització dels sindicats, hem de celebrar el sorgiment de moviments socials que han expressat la seva indignació per l’estat de coses present des dels carrers i les places del país. Tanmateix, si les esquerres persisteixen a dissimular o desdibuixar les seves derrotes respectives, i a afrontar el futur des de l’individualisme partidista més eixorc, aquest moviment hauria d’afegir, als seus papers positius de bàlsam social i agullada política, el paper també positiu de moviment sociopolític. Perquè és força abans de les properes eleccions que ens convé construir l’alternativa política a un sistema que s’ha mostrat injust des dels seus orígens i que avui ha esdevingut obsolet.
