El dret d’insurrecció, rebel·lió, resistència o de revolució, amb ànim apologètic

Escut de Virgínia, amb el lema: Així sempre als tirans

1. Declaració de Drets de Virginia (12 de juny de 1776)

III. Que tot govern és o ha d'ésser instituït per al benefici, protecció, seguretat i dret comú del poble, nació o comunitat; que de tots els sistemes o formes de govern, el millor és aquell que és capaç de produir el major grau de felicitat i seguretat, i ofereix les garanties més eficaces contra el perill d'una mala administració; i que quan es veu que un Govern no segueix o contraria aquests principis, una majoria de la comunitat té el dret indiscutible, inalienable i imprescriptible a reformar-lo, alterar-lo o abolir-lo de la manera que consideri més convenient al benestar públic.

2. Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica (4 de juliol de 1776)

Preàmbul

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els governs entre els homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de govern es torni destructora d'aquests principis, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors sistemes de govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial.

3. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de la Revolució francesa (26 d’agost de 1789)

II. La finalitat de totes les associacions polítiques és la protecció dels drets naturals i imprescriptibles de l’home; i aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.

4. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1793, incorporada a la primera constitució de la República francesa: la Constitució del 1793 o Constitució de l’Any I (24 de juny), mai aplicada

Article 35. Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cada part del poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.

Els millors

Revers d'un denari d'argent encunyat per Marc Juni Brutus, responsable de la mort de Juli Cèsar, del partit popular, en commemoració de l'assassinat de les Idus de març (15 de març del 44 ane). Tot i l'emblema del pili _la gorra frígia que portaven els esclaus afranquits romans com a senyal de llibertat_ entre dos punyals, com a metàfora de l'alliberament de la tirania, Brut s'havia aliat amb els optimates amb la intenció d'enfortir el Senat com a govern exclusiu de les elits

Tot i que hom pot buscar antecedents en la historia més reculada, al final de la República romana per exemple, quan els optimates, “excel·lents”, es constitueixen en la representació de l’aristocràcia que recolza la dictadura de Sul·la (82-79 ane) i, doncs, l’enfortiment del Senat en detriment de les assemblees de la plebs i els tribuns del poble, qui ens ofereix una definició més complerta de les elits aptes per governar segons les classes conservadores, és un diputat de la Convenció termidoriana francesa (27 de juliol de 1794-26 d'octubre de 1795; 9 de Termidor de l’Any II-4 de Brumari de l’Any IV), François-Antoine de Boissy d'Anglas (1756-1786).

En efecte, en el seu discurs preliminar (23 de juny de 1795) al projecte de Constitució del 1795, o Constitució de l’Any III (22 d’agost de 1795), que substiuiria la jacobina Constitució del 1793, o Constitució de l’Any II, mai aplicada, donaria pas al Directori (26 d'octubre de 1795-9 de novembre de 1799; 4 de Brumari de l’Any IV-18 de Brumari de l'Any VIII), i l’objectiu de la qual hauria d’ésser: “garantir, a la fi, la propietat del ric, l’existència del pobre, les possessions de l’home industriós, la llibertat i la seguretat de tot”, De Boissy d'Anglas ens diu el següent: “Hem d’ésser governats pels millors: els millors són els més instruïts, els més interessats en el manteniment de les lleis. Ara bé, amb molt poques excepcions, només trobareu homes així entre els qui, posseint una propietat, estan vinculats al país que la conté, a les lleis que la protegeixen, a la tranquil·litat que la conserva, i que deuen a aquesta propietat i el benestar que ella dóna l’educació que els ha fet propis per a discutir amb sagacitat i seny els avantatges i els inconvenients de les lleis que fixen la sort de llur pàtria. L’home que no té propietat, per contra, necessita un constant esforç de virtut per a interessar-se en l’ordre que no li conserva res, i per a oposar-se als moviments que li donen algunes esperances.”

Fixeu-vos que, en aquesta llibertat econòmica lligada als drets de propietat, fins i tot hom preveu, entre els millors, molt poques excepcions, i és que: “Si doneu a uns homes que no tenen propietat els drets polítics sense reserva, i si mai s’arriben a trobar asseguts en els bancs dels legisladors, excitaran o deixaran excitar agitacions sense témer-ne els efectes. Establiran o deixaran que s’estableixin taxes funestes per al comerç i per a l’agricultura, perquè no hauran pressentit ni temut ni previst els deplorables resultats, i, a la fi, ens precipitaran a les violentes convulsions de les quals amb prou feines ara sortim... Un país governant pels propietaris està dins l’ordre social. Però aquell en què governen els no propietaris està en l’estat de natura.”

Quan no li ha calgut recórrer al govern d’un dictador, la burgesia sempre ha inhabilitat políticament les necessitats i les aspiracions de les classes populars amb el govern dels millors valedors del seu dret de propietat restringit. Ara també, excepcions incloses.

Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra (Joan Maragall)

Minves o calmes de gener: reduccions del nivell del mar que s’esdevenen al mes de gener i que solen coincidir amb un temps anticiclònic

LES MINVES DEL GENER

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna. 

Joan Maragall