divendres, 10 de febrer del 2012

“Quines arrels vives / a les esquerdes del cor!” (Aldo Capasso)


A partir d'unes ratlles d'Isak Dinesen en el conte Peter i Rosa (Contes d'hivern), via Vicenç Pagès Jordà a Desglaç a Dinamarca (Llibre de l'any): "si s'haguessin mantingut separats l'un a cada banda da l’escletxa es podrien haver salvat, però això no se li va acudir a cap dels dos".
A la plana, inesperadament els van negar sostre quan la tempesta s'expressava amb més virulència. I ben poc dubtaren de posar el seu encontre en mans de l’hospitalitat i l'acollida de la cabana dels cimals, a l'altra banda de la glacera.
Quan la massa de gel se'ls esquerdà sota els seus peus, conscients de la vida que pensaven que els havia d'unir per sempre, van interrompre instintivament la seva primera abraçada.
Fou així que salvaren la vida ambdós. Mai més, però, no pogueren reprendre aquell abraç incomençat. Havien quedat a banda i banda d'una enorme ferida que no va ser possible de cloure durant molts anys, fins que una altra nevada no reblí aquella escletxa.

dissabte, 4 de febrer del 2012

“Arreu tindrem hostal, / farem convit arreu, / amb la fruita de l’arbre / de l’alliberament” (Maria Mercè Marçal)


L'ase de la sínia amb les clucales

Debades el pati s’hagués omplert de luxosos carruatges de gent alegre i generosa fent via cap en terres de mel i magranes! Perquè com l’ase de la sínia amb les seves clucales, ens van tenir, ara tu, ara jo, donant voltes i voltes lligats al pal de la mola de pedra que rodava sense canviar mai de lloc.

I orbs i muts, caminant només, es fa trepig i pols, però no pas camí!

A tocar d’aquell pati que s’omplia sovint de caravaners que acompanyaven trobadors i músics i actors ambulants, passàrem moltes jornades giravoltant sempre pel mateix terrer, trepitjant en una direcció que mai portava enlloc. Quants dies d’expressions defeses i de sojorns en estables allunyats, com per resistir, sols i separats, com ens feia gruar, migrar i glatir l’alfondeguer!

Avui, després de molts i molts anys, només unes pedres esmicolades i polsoses al fons de la plana a tocar del gran riu fronterer, testimonien l’existència d’aquell gran casal, un caravanserrall que, encara que estigui a l’origen de la marca que ens deixà darrera les orelles la corretja d'aquells aclucalls, forneix el nostre record comú més llunyà.

Ben a prop, l’udol d’un llop la llopada del qual hi encalçava llavors els ramats dels mercaders, s’erigeix en testimoni vivent del seu passat més trist i cruel, més silenciat: auuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!



PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL II
Maria Mercè Marçal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre
de l’alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre
de l’alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l’arbre
de l’alliberament.