Tomba, d'Eugène Pottier, l'autor de la Internacional
“La
revolució portuguesa reeixí primordialment perquè la classe
dirigent del país demostrà estar ben unida al moment de la decisió,
veient en la independència nacional una oportunitat d’adoptar una
nova política que podria permetre al país de dur a terme el seu
programa econòmic amb més eficàcia que si hagués estat sotmès a
domini espanyol. La classe dirigent catalana no estava unida, i els
anys de la dècada 1640 el Principat mancava de les oportunitats
econòmiques que haurien pogut permetre-li un nou rumb” (J. H.
Elliot: La revolta dels catalans, 1598-1640)
El 25 de
maig, data de les eleccions europees, és una data important per
seguir l’evolució del procés sobiranista i l’acumulació de
forces d’uns i altres: regeneracionistes espanyols, unionistes
espanyols i sobiranistes. Encara que, abans d’anar a votar en les
europees, hom intentarà significar, més enllà de la posició dels
partits pel que fa al dret a decidir i a la independència,
l’especificitat i exclusivitat d’aquestes eleccions, hom ha de
preveure que l’endemà mateix els resultats seran analitzats, des
de totes bandes, amb aquesta clau que hom pretendrà amagar,
dissimular o negar en precampanya i en campanya. Aquesta és una de
les principals raons per les quals cap dels participants de la Via
catalana pot quedar-se a casa aquell dia, ni aquells que potser no
ens abelleixi del tot cap de les opcions que finalment es presenten
en la contesa electoral: encara que hom vulgui negar a priori el
caràcter plebiscitari de les eleccions, ningú refusarà
d’analitzar-ne a posteriori els seus resultats d’acord a aquest
caire. No només a Catalunya, sinó també, sobretot, des d’Espanya
i des d’Europa.
Però
encara hi ha una altra raó, per pensar que el 25 de maig i l’endemà
són importants: en principi no hi hauria d’haver cap contesa
electoral més fins a les municipals del 2015, per la qual cosa només
hi haurà del 25-26 de maig al 9 de novembre, és a dir, cinc mesos i
escaig, perquè algú pugui pensar que allò que aquí en diem diàleg
amb consulta inclosa i allò que allí en diuen diàleg amb consulta
exclosa puguin confluir en un punt comú amb una proposta capaç de
bandejar ambdues opcions inicials de l’escenari polític.
I aquest
algú ja comença a tenir noms, força noms, i amb propostes més o
menys corpòries, les quals trobaran possiblement més d’un
avalador, més enllà de la tramoia econòmicoempresarial, també
entre membres de partits que avui semblen monolíticament al costat
del dret de decidir i als quals el procés d’alliberament nacional
els resulta, cada cop més, excessivament eixordador i engavanyador.
Si durant
la transició espanyola hom trobà la persona i els mecanismes legals
per reconvertir un règim dictatorial en un règim democràticament
homologable als països europeus, tot fa pensar que ara també podria
ser possible la rectificació de l’estat, malgrat l’empresonament
i la immobilització dels seus polítics primers per les manilles
d’or del cafè para todos
i la catalanofòbia: perquè per sobre de Mas i Rajoy, hi ha la
maquinària d’un estat -funcionariat, exèrcit, monarquia...- que
vol sobreviure, encara que sigui a costa de reformulacions i de
repartiments de poders, com es va fer en la transició espanyola amb
Euskadi i Navarra, per raó de la presència d’ETA. Catalunya, en
canvi, no sols no sabé contraposar, a l’atzucac terrorista, la
força de la unitat política i social de les seves classes
dirigents, si no que, trencada l’Assemblea de Catalunya, hom es
barallà i competí, en l’àmbit polític, per la llana d’una
cabra, passant, en pocs anys, del tarradellisme més servil a
l’antitarradellisme més dubtós.
La
singularitat del procés actual rau, però, no ja en la unitat, sinó
en la transversalitat del moviment, el qual, conformat per classes
populars i mitjanes i petita i mitjana empresa, pren les
característiques d’aquell moviment nacionalpopular que Gramsci
reclamava per arribar al socialisme per via de l’hegemonia política
i democràtica. Singularitat que és la seva fortalesa, en la mesura
que s’imposin aquests elements de transversalitat per sobre dels
partidistes, siguin tacticistes o claudicants a les ofertes que ens
arribaran des d’Espanya per trencar o afeblir el moviment. I el 25
de maig és una ocasió immillorable per expressar, a manca de la
fortalesa de la unitat més ampla, la determinació de la voluntat
popular a través de les urnes. Perquè de maig a novembre, els
tramoistes del sistema de poder espanyol, amb la col·laboració dels
seus regeneracionistes, intensificaran els esforços perquè la
voluntat sobiranista es pugui acomodar, ja com a minoria recalcitrant
només, en un nou pacte constitucional espanyol –el qual,
desenganyem-nos, els permetrà de continuar mantenint fins i tot
fronteres interiors per al nom de la llengua o per als mitjans de
comunicació audiovisuals de llengua catalana-, a menys que
mantinguem fermament el caràcter democràtic del procés amb un
referèndum o una consulta com a mecanismes polítics innegociables i
definitius. Per això, aquest 25 de maig no podem deixar marfondre
una altra possibilitat d’enfortir popularment, amb els partits que
festegen el procés, aquest blindatge necessari i imprescindible
perquè ningú ens pugui estafar, des de dalt, la possibilitat d’un
procés constituent que permeti d’avançar, lliurament i
voluntàriament, cap al pacte constitucional que ha d’ancorar,
federalment, Catalunya a Europa. Perquè els qui provenim de la
tradició socialista volem lluitar per la justícia social amb les
mateixes eines i condicions d’igualtat que tots els
internacionalistes del món, això és, amb un estat propi, dreturer
com els altres cap a l’abolició, destrucció o l’extinció, fins
que “la Internacional serà el gènere humà” (Eugène Pottier,
La Internacional).